Presentación en #ABPmooc_INTEF

Saludos,

recupero mi viejo y abandonado blog, siempre pendiente de recuperar pero siempre olvidado, para presentarme en el curso #ABPmooc_INTEF.

Me llamo Jose M. Antón y soy profesor de Ciencias Sociales en el INS Montgròs de Sant Pere de Ribes (Barcelona).

Me he inscrito en el curso tras la encarecida recomendación de la directora del centro. Es un instituto pionero a nivel tecnológico, no utilizamos libros de texto, y nuestra metodología es el trabajo cooperativo.

Francamente, me gustaría continuar en el instituto el próximo año. Al principio fue duro e iba un poco perdido. Desde 2007 he trabajado como profesor, tanto de Primaria como Secundaria, con largos períodos de inactividad debido a los recortes educativos que estamos padeciendo en España y Catalunya. Al no ser funcionario, he pasado por innumerables institutos y escuelas, hace ya tiempo que perdí la cuenta. Este ha sido el primer curso en el cual puedo acompañar a los alumnos desde el inicio hasta el final, bueno concretamente desde el 15 de septiembre, que los recortes llegan hasta el extremo de retrasar la incorporación de los docentes. A partir del 30 de junio volveré a las listas del paro, pero con la esperanza de aprobar de una vez la oposición o encantado también si pudiera volver al Montgròs el día 1 de septiembre y seguir participando en el crecimiento de mis alumnos y alumnas.

Como decía, al principio la adaptación fue dura. Pese a que nunca me he tenido por un profesor de libro, hasta el momento, no había tenido la oportunidad de integrarme en un entorno metodológico tan diferente. Las "desviaciones de lo normal" habían corrido por mi cuenta y riesgo, y las cooperaciones con otros/as compañeros/as habían sido puntuales. En el Montgròs los alumnos están distribuidos en grupos cooperativos y las materias se agrupan en ámbitos, pertenezco al ámbito Social en el cual estamos integrados Ciencias Sociales, Filosofía, Música, Visual y Plástica, Religión y Ciudadanía/Ética/Alternativa. Además del ámbito Social, encontramos el Científico-tecnológico y el Lingüístico. Cada trimestre los ámbitos giran en torno a un proyecto diferente y cada trimestre los alumnos renuevan sus grupos cooperativos.

Ya os iré contando más sobre los proyectos. Ahora cumplamos el objetivo del primer post que es nuestra presentación. Hablar de uno mismo siempre es complicado, no nos conocemos tanto como nos gusta pensar.

Detalles sobre mi persona.... si tuviera que definirme creo que utilizaría la canción del gran Loquillo, "Feo, fuerte y formal". Pero sin lo de fuerte, que ya no me ejercito tanto como antes. Soy una persona bastante extrovertida y tímida a la vez. Si, contradictorio, pero ya lo dijo aquel gran filósofo, "las contradicciones nos hacen avanzar". Alegre y reservado a la par.

Como último detalle sobre mi, me referiré al trabajo. Disfruto con él. Aunque hay días que son frustrantes, creo que el poder acompañar a otras personas en su período formativo, tanto académico, como especialmente, psicológica e intelectualmente, es una grata labor.

Mis actividades favoritas son de lo más mundanas! Me encanta viajar, y casi tanto como hacerlo, prepararlo. Me paso horas buscando información sobre los lugares que visitaré, intentando apartarme del turismo mainstream, para conocer un poquito mejor otras formas de entender la vida, de vivirla. Disfruto también de esas largas conversaciones con mi pareja, con mis amigos, con mis compañeros/as en las cuales con un par de cervezas arreglamos el mundo. Disfruto con la utopía y con la compañía.

Mi deseo del MOOC es aprender nuevas metodologías, observar como trabajan otros compañeros/as para generar nuevas ideas, reflexionar sobre nuestra labor..., con el fin de mejorar mi trabajo y ser más útil para mi materia prima, nuestros alumnos.

Transformar las pequeñas cosas para cambiar la realidad. ¿Proyecto memorable? No se si será memorable, pero para mi fue una gran satisfacción personal e intelectual realizar un manual de Historia Contemporánea, junto a otros compañeros, que espero pronto sea publicado. De los proyectos dentro del aula, recuerdo con cariño mi primera incursión en la Historia Oral, improvisada pero cuyo resultado fue muy agradable y, de los que he tenido la ocasión de guiar este año, el que mis alumnos de 1r ESO hicieron sobre los Íberos, en los libros de texto apenas ocupan un par de párrafos, gracias al proyecto sobre ellos he aprendido más junto a mis alumnos que todo lo que sabía antes, incluida la universidad. Muy gratificante.

Esta es mi presentación. Encantado y a comenzar!

Concer el mundo!

Estabilidad

Cambiar el mundo!

Propòsits de Nadal!

Records de feina

Som i serem! El què? Això ja no ho se! Les últimes entrades d’aquest bloc, malgrat el temps que transcorregut, n’eren profètiques! Hui puc dir que sóc un docent sense treball, que no tinc alumnes que atendre, ni exàmens per corregir. Hui sóc un retallat, un aturat més que engruixa les xifres d’aquest estat! A pels 7.000.000 milions!!!

Algunes coses, però, han canviat: he conegut a una xica meravellosa que m’estima tan o més com jo a ella, trasforma la monotonia i el avorriment del temps d’atur en felicitat i benestar, ella es la meua alegria ; ja no visc a l’exili, de nou estic a València, cuidant de mon pare més que ell de mi, coses de l’edat dels dos, això pot ser el més dur, perdre la independència i la llibertat sempre costa! Per últim, i el més preocupant, m’he engreixat, ja tenim una edat i les lesions no perdonen!

Ja fa dies que em rondinava pel cap l’idea de tornar a escriure, encara no se si aquesta vegada seré més constant a l’hora d’actualitzar o si una vegada més, prompte ho deixaré córrer... però necessite escriure, per mi és una teràpia que a hores d’ara no puc omplir copiant notícies al facebook... necessite quelcom més íntim, on tingui que preocupar-me per la llargària!

Pot ser tornaré a parlar d’educació, de política, d’economia o de mi mateix! Pot ser acabaré parlant de trivialitats, no ho se... ja es veurà. Al cap tinc unes quantes idees, espere desenvolupar-les! D’ací a finals d’any tornaré tinc el propòsit de deixar com a mínim un parell de reflexions que espere trobeu interessants. L’únic que tinc clar és que segurament escriure en català, ací a València no tinc moltes ocasions per parlar-lo així que vull fer-lo servir per no oxidar-me massa!

De moment, per mentalitzar-me us deixe aquesta entrada, un aspecte renovat i una llista d'enllaços actualitzada.

Fins llavors, us desitje el millor!

Salut! (i III República)

I tu, què em contes?

Trencant el silenci!

Salutacions!

Times goes by so slowly! Cantava la reina del pop! Quanta raó tenia! El pop, una música moltes vegades menyspreada pel seu caire comercial, però que és la que més arriba a les masses i amb la que molta gent s'identifica... en el fons encara tenim el esquema mental d'alta cultura - cultura popular, així

ens va!

Per què trenque el meu silenci? No ho se. Pot ser ja era hora, pot ser estava preocupat pels quatre gats que es passaven per aquest racó de la blogosfera (terme que comença a semblar propi del Paleolític a l'era del twitter i el facebook), pot ser perquè estava avorrit aquesta calurosa i húmida tarda nit d'estiu a València. Les raons que ens porten a fer les coses sempre són difícils de comprendre.

Finalment vaig treballar el curs passat. Des del gener fins al final de curs vaig tenir el privilegi d'impartir classes a un institut de la Catalunya Central on vaig disfrutar com mai de la meua tasca docent. Els companys em van fer sentir com a casa des del primer dia, els alumnes... en fi, de tot va haver-hi però em vaig portar un gran record d'ells, especialment del 4t on vaig ser tutor. Un 4t desheretat i etiquetat per part del professorat, però que a nivell humà tenien un cor inmens i que més que rebre classes, necessitaven a algú que els escoltara. Tampoc ho dibuixaré com un camí de flors, més d'un dia vaig marxar a "casa" calfadet, enfadat i disgustat. Però tots hem sigut adolescents... cal una empatia cap a la docència que moltes vegades oblidem.

Les oposicions? No comments. Ni vaig preparar-les. Vaig pensar que per la meua cara bonica obtindria una plaça! Porqueyolovalgo en estat pur!! No, no fou tant, però si que aní superconfiat i tranquil, com vaig vore tan poques opcions (75 places, +1900 aspirants) no m'ho vaig prende seriosament. A més, com sempre buscant causes externes, si al institut vaig estar-hi prou content no tant al pis, tenir com a companys a jardiners místics i aturats seguidors d'Intereconomia no ajuda molt. I especialment el haver de preparar-me moltíssim les classes de Geografia de 2n de Batxillerat: correccions, powerpoints (amb els quals m'estava literalment hores al dia), resums, preparació d'exàmens, comentaris...; més la preparació de la resta de matèries (3r i 4t, geo-hist!), doncs no em deixaven molt de temps per a la preparació de les opos. Malgrat tot em va fotre una mica la nota... un 3 es la meua pitjor nota des del primer any que vaig presentar-me, quan aní amb una programació prestada i un parell de capítols del llibre de Hobsbawm (Historia del Siglo XX) llegits...

Ah! Una setmana abans de les opos estava a Roma de viatge de fi de curs. Una gran experiència però clar, pot ser no és la millor manera d'abordar unes opos. Però insistint en la idea, no em queixe, que no mereixia molt més. De tota manera meyns d'un 7 i escacs al procès d'oposició no m'haguès valgut per res. Companys i amics amb notes altes, més de vuit, han quedat fora. Crec que el procés d'accès a la docència necessita un canvi radical, i el que s'enceta aquest curs pense que no és el més adient.

La qüestió fonamental és: ha canviat alguna cosa des d'aquell post titulat "mediocritas"? Pense que substancialment, no. No he aconseguit fer eixe canvi que vull, pot ser només estic als inicis, les coses no canvien de la nit al dia, però encara estic lluny d'arribar a allò que vull ser. La veritat es que la inèrcia continua sent una força poderosa, al memys certa autocompasió que vaig arribar a tenir ja ha marxat. L'autocompasió és pròpia dels dèbils, la lluita és el que ens fa forts. Continue lluitant sense vore el final del camí, de vegades no veig ni el camí. De vegades no lluite. Pot ser m'he decidit a escriure perque porte uns quants dies amb una actitut pròpia d'aquells llunyans dies de la tardor passada.

El dimecres són els primers nomenaments del curs. Segurament esdevindran com el primer pal del curs. I necessite treballar, treballar em llibera la ment. Treballar em du lluny d'aquesta ciutat decadent, d'aquesta decadència acomodada. No diré res sobre les retallades, què més pot dir-se quan fa uns dies s'ha consumat un colp d'estat parlamentari que reforma la Constitució sense preguntar als ciutadans per garantir el pagament del deute estranger? Pot ser ja no som ciutadans, sino serfs. Pot ser ja no som un estat-nació, sino una colònia.

Això em porta vers altra reflexió. Quan més necessària és la lluita social, quan per fi comença a articular-se un moviment de contestació social, adopte una possició més pasiva. Més enllà d'anar a les protestes convocades per DRY i la meua presència en un parell d'assemblees a Plaça Catalunya, la meua relació amb el 15M ha sigut nula. Pot ser m'he cremat massa abans de temps.

Com podeu observar si que sòc constant en una cosa: la incertesa. De tot i vers tot. Bó, pot ser la vagància també siga una constant o al menys una variable periòdica. Es difícil escapar d'ella amb el camí escollit fins ara. O pot ser la certesa només siga el somni petit-burgès de l'estabilitat econòmica i sentimental. L'ideal esmenat a l'anterior post de propietat i família. A una societat burgesa i consumista com la nostra es difícil escapar dels seus ideals col·lectius...

Tanmateix ara sòc més fort que fa un any. O pot ser m'aferre al dogma jueu-catòlic del patiment i la glória, i espere que després dels patiments arriben els meus moments de glòria. Redempció mitjançant el sofriment. Si, ho dic obertament, fa un any que no toque una dona de forma impúdica i lasciva, pot ser això estiga relacionat. O no.

Pot ser en un altre post aborde de forma més acurada les retallades socials del govern dels millors de Mas Tisores, la situació política de l'estat, el repte del 20-N, de les revolucions àrabs, de la guerra civil libia, o la dimissió de lo Molt Honorable i l'arribada del "Ciudadano Fabra" a la presidència de la GenVal. O pot ser estiga un altre any en silenci.

Felicitat, prosperitat, solidaritat. Fins a la victòria!

Salut i República!

I tú, què em contes?

PD: des d'aquest peti racó del hiperespai el meu suport a la lluita dels estudiants xilens! Força i endavant!

PD: també manifeste de forma inequivoca, malgrat tot, l'adscripció de Neomaestrillo als postulats de DRY.

Mediocritas

Aloha!

Aquesta entrada és la que més m’ha costat d’escriure. Uns quants mesos han passat des de que vaig deixar les darreres línies a aquest petit racó de la xarxa global. Mesos tristos per mi, obligat per les circumstàncies a tornar a València, vaig preparar-me un any més les oposicions, tanmateix el meu cap estava ben lluny del temari i la programació, el mal de cor era més fort que no la fredor de la ment. No ens enganyem portava prou temes preparats i la meua programació és molt bona, però com sempre la part pràctica coixejava, encomanant-me als deus per tenir una aparició que no va ser. Malgrat tot el colp de suspendre va ser molt dur, especialment a Madrid, on vaig dipositar moltes esperances, però el tribunal no va dipositar gaires en mi, obtenint un altre 4, nota que no és més que un espill de la meua vida. Però com apuntava, el meu cap va dedicar més temps a altres coses que tampoc havien eixit gens bé.

Ben cert és que si ara molts de nosaltres no estem treballant no és perquè no siguem necessaris sinó per la retallada que el Govern “social, catalanista i de progrés” ha efectuat, no deixa de ser paradigmàtic que el curs amb més alumnes de la història el número de professors siga inferior, pujant les ràtios, finalitzant els desdoblaments de grups i perjudicant, en definitiva, l’ensenyament públic, un dels pilars dels estats de benestar. Això no pot negar-se, però també és ben cert que cadascú de nosaltres també té part de responsabilitat en la seua situació. Al menys jo considere que la tinc en la meua.

Aquests mesos altra cosa no, però temps per pensar i donar-li voltes a les coses n’he tingut i molt. He examinat tota la meua vida des de que tinc consciència, he valorat les decisions preses i no preses, les coses fetes, els projectes inacabats, els somnis que al llit s’han quedat... i el que he vist no m’ha agradat gaire. Superats els trenta, què tinc? Res. Només un grapat de bons amics i amigues, que no és poca cosa, sense el seu suport, els seus ànims, les seus mirades, les seus paraules i silencis, pot ser ara no estaria ací escrivint. Jo els estime i lis dec moltíssim, com també a la meua família més propera, però això no em plena, ja que la resta de la meua vida sembla un vaixell a la deriva, un vaixell on el capità ha perdut la brúixola i no sap cap a on girar el timó.

De menut vaig estar força malcriat, ser fill únic té més desavantatges que avantatges. A més, sovint a casa el clima no era el més agradable i els meus pares havien de treballar moltes hores al dia, trobant massa prompte una llibertat que no vaig saber gestionar. Sempre m’he considerat una persona intel·ligent, de fet així estava considerat a l’escola, tanmateix era, i soc, una persona eminentment mandrosa, només quan un assumpte m’ha interessat li he dedicat temps i esforç. He deixat moltes coses inacabades: idiomes, informàtica, audiovisuals, esports... però també persones, projectes, col·laboracions; quan acabava l’entusiasme inicial i es feia necessari un esforç sovint ho deixava córrer...

Quan arribes a certa edat pot ser és fàcil veure les coses amb una perspectiva que no tens quan ets més jove. Però ara veig aquell xiquet que va arribar al institut, aquell que encara tenia por a la foscor, aquell que ofuscat pel seu estúpid sentiment de superioritat ignorava el seu problema de sobrepès, aquell que es pensava que era més llest del que reialment era, aquell amb problemes per relacionar-se amb la resta de companys... i no puc evitar pensar que es va equivocar, que no va treure profit de les seus capacitats. Ben cert és que aquell jove vivia a un mon trist però enlloc d’optar per la superació va escollir la inèrcia, enlloc de superar els obstacles va elegir la comoditat, enlloc de la duresa de la realitat va escollir la dolçor del somni.

I així va ser com la llei del mínim esforç i el narcisisme s’instal·laren definitivament a aquell jove durant molts anys. Amb comptagotes treia les seus capacitats, com quan en estiu del noranta i poquet, amb un bon grapat d’assignatures suspeses, degut a que una vegada més no es va fer responsable de la llibertat que l’ensenyament públic oferia a aquells que veníem de la ferma vigilància dels col·legis religiosos, va aprovar sis assignatures al setembre, dedicant una hora o menys al repàs dels continguts en tot l’estiu, i quedant-se fins a altes hores de la matinada jugant a la megadrive el dia d’abans de començar les proves. Clar l’any següent va repetir curs, segon ja no era un passeig, però aquesta fallida només li va ficar les piles uns mesos. Resumint, crec que només vaig estudiar de veres una volta quan anava al institut, va ser per un examen de recuperació de tercer de BUP de Ciències Naturals quan anava a COU. Això i la setmana anterior a la selectivitat, como no havia fet res en tot el curs a anglès i castellà em va tocar fer un intensiu. Mediocritat enlloc d’excel·lència.

Ara ho pense... podia haver fet tantes coses, haver optat per camins diferents, camins que m’hagueren portat a altres realitats diferents a la existent. Però no, vaig decidir escollir una carrera amb poca sortida laboral com és Història, només perquè vaig tenir dos grans professors de la disciplina al institut, dels pocs que em varen motivar i exprimir. També perquè m’agradava. Quan vaig fer la carrera no tant, de fet crec que poques coses vaig aprendre als sis anys que em passí a la facultat, al menys a les classes, altra cosa és a les converses amb els companys, alguna matèria en especial i com no, amb el meu mestre, gràcies al qual vaig recobrar el meu amor i respecte per aquesta ciència, sovint menyspreada, sovint manipulada, sovint tergiversada, però que és el més subversiu de tots els coneixements i el origen de tot el que som (i podríem ser). Però com a carrera universitària és mediocre, no exigeix cap esforç intel·lectual, no suposa cap repte personal. De fet si em va costar sis anys és perquè vaig estar a punt de deixar-la en més d’una ocasió, ja que no m’omplia; a més factors de caire personal feren que en un parell d’anys no prestarà gaire atenció a la carrera. Ara la facilitat queda palesa quan és possible traure vora 120 crèdits en un any, mantenint la vida social. Una vegada més, més mediocritat.

Potser algú trobe massa dura la paraula mediocre, però sense el seu significat pejoratiu, crec que és la paraula més adient per al que vull expressar. Si la nostra societat és injusta i mediocre, és perquè els qui la conformem som egoistes i mediocres. Jo ho reconec i aquí puc dir-lo al món, soc mediocre per elecció. Només hi ha un camp on no em considere mediocre: a la tasca docent. Vaig arribar a la docència no per vocació ni elecció sinó obligat pel mercat laboral, els meus objectius quan acabí la carrera s’orientaven cap altres opcions, però finalment la no consolidació dels projectes i la influència del cercle d’historiadors que freqüentava m’aproparen cap a la docència, que en va enamorar des del el minut zero. Crec que poques coses en la vida poden ser tan agradables com ajudar als joves en el seu procés formatiu com a persones, més enllà de la mera transmissió d’uns coneixements més o menys vàlids i útils.

Però una persona com jo està capacitada per ser professor? No és sinó un reflex de la mediocritat social que algú com jo haja acabat donant classes? Al menys de forma temporal ja que aquest curs ho veig difícil i si l’any vinent no aprove les oposicions crec que em puc oblidar per molt que estiga a la borsa. Dit d’altra forma, perquè la meua situació actual és immerescuda? Per quina raó no hauria d’estar a l’atur? Objectivament no he superat eixa barrera, pot ser estúpida, però és la única existent, anomenada procés d’oposició.

Si aquestes reflexions les extrapolem més enllà de la situació laboral la resposta pot ser la mateixa. Què he fet jo per tenir allò que no tinc? Què he fet per tenir un pis? Què he fet per tenir una parella? Que he fet per formar una família? Què he fet per canviar la societat? O què no he fet per tenir tot allò que suposadament hauria de tenir? A la nostra generació se li va vendre un ideal social treball-independència-casa-família, aconseguit per alguns, llunyà per altres. I si, pots tenir clar que això és un model burgés creat amb l’objectiu d’enfortir i reproduir el sistema; però a tots i totes ens ha influenciat i com a model social preponderant, d’una manera o altra, el volem.

Dit d’altra manera, què he fet jo per gaudir de la felicitat? Què és la felicitat? Supose que cadascú tindrà una concepció de la mateixa. Jo només tinc clar que hui no soc feliç. No puc ser feliç sense treball, no puc ser feliç sense la meua independència –material i emocional-, no puc ser feliç en soledat. Puc desfruitar els moments, i ho faig, però al final del dia, quan arribe al meu llit, no puc deixar de sentir sobre mi la llosa del fracàs. Trobe que he malbarat molt de temps de la meua vida, temps que no tornarà. També tinc clar que encara em queda molt pel davant, potser no haja viscut encara ni un terç de la vida. Que puc capgirar la situació, però és possible que no ho aconsegueixi. La única certesa és la incertesa.

Què vull expressar amb aquest escrit? No ho se. Necessitava escriure com em sent, veure els meus sentiments plasmats en paraules. Moltes vegades callem per por. Jo no tinc por, només aquells que tenen alguna cosa a perdre tenen por. Pot ser això no siguen més que estúpides reflexions d’un panxaplena occidental, o d’algú amb pretensions de superioritat. Pot ser un crit de desesperança, pot ser un intent de fer reset. Poden ser moltes coses o pot no ser res. Estic enfadat amb mi, amb el món. Al món puc perdonar-lo, l’autoperdó requereix temps, requereix esforç. És un repte on espere no quedar-me a mitges com sempre.

I tu, què em contes?

Come back home!

Hola!

I allò que no semblava una possibilitat fa uns mesos s'ha tornat una realitat les últimes setmanes. Més de tres anys després d'anar a Catalunya per fer de docent he hagut de tornar a casa. Cansat d'esperar un treball que no arriba, cansat de estar tres dies a la setmana pendent del ordinador, cansat de la soletat de l'espera, cansat de les polítiques neoliberals de Maragall, cansat de la manca de resposta de tots els docents (substituts, interins i funcionaris) i de la societat que no s'implica per un dels serveis públics bàsics, en definitiva, molt cansat per tot.

Així que he fet els bàrtuls i he tornat derrotat, però no vençut, a casa, a la terreta, a Gürtlandia, per preparar amb més tranquilitat, i sense gaires esperances per a que negar-ho, les oposicions, tant de la terreta com de Madrid. 40 i 175 places respectivament, d'aquí la manca de possibilitats, per no dir que fa anys que no prepare la part dels comentaris pràctics (en aquest moment no podria fer un climograma o analitzar correctament una imatge).
També per estar més a prop de la meua gent, que tant he trobat a faltar, això hem dona ànims com també me'ls dona sentir el sol de València un dia de primavera, una cosa que no té preu, indescriptible. M'he adonat que la nostàlgia per la ciutat era molt més gran del que pensava!

Així doncs torne a ser un opositor a temps complert, com fa uns quants anys Torne a la biblioteca de la universitat, o a la municipal. Torne a fer eixos cafes per agafar forces. Torne a quedar amb amics i companys per donar-nos ànims i fer moments de relax mentres estudiem. En el fons és trist, però que hem de fer? No ens queda altra que intentar-lo.

I encara he de tornar a refer el currículum per enviar-lo als centres privats/concertats, i les acadèmies d'estiu, per què és clar que no puc pasar-me sense treballar molt de temps. També he de refer el currículum "no-docent" i si hem de tornar a servir copes, recomanar l'última pel·lícula de Steven Seagal o rebre trucades indignades d'usuaris de la telefonia mòbil, doncs ho farem! Francament pense que el futur no pot ser molt pitjor! Com va dir aquell ignorant, farem de la crisis un temps d'oportunitats! Encara que només siga a nivell mental per continuar endavant...

Però clar, veus les notícies i una mica neguitós no pots evitar ficar-te. Retallades de les despeses públiques, increment de l'atur, temps d'ajustaments... clar per als de sempre, per als que sempre ens mengem els marrons, perque aquells que ens han ficat en aquesta situació no patiran no... crec que puc dir que tinc certa enveja dels grecs, que dius putejats ho estan però al menys estàn eixint al carrer a defensar els seus serveis públics, els seus treballs, les seues condicions laborals, les seues pensions... aquí no fem res, ens quedem a casa atrapats pel apasionant final de lliga, l'última estupidesa de la Esteban o el desenllaç de Lost....

En fi, malgrat tot, soc optimista. Espere traure alguna cosa bona de tot aquest merder, el que no faré serà quedar-me a casa plorant i esperant, així si que no arreglarem res!
De derrota en derrota fins a la victòria final!

I tú, què em contes?

PD: no he pogut evitar ficar la foto... com a historiador, com a progressista, com a ciutadà que somnia amb un altre món... la Acropolis envoltada de banderes vermelles, no té preu! RISE UP!

1x1 = 0

I la roda gira i gira... hui últim dia al ies on he estat les darreres dues setmanes. Per primera vegada des de que faig aquesta feina no m'he acomiadat del meu alumnat ni dels companys. No tenia ganes, per a què? Demà a esperar, i si no hi ha sort a seguir esperant sense desesperar.

Però hui no vull parlar de com me trobe, del que sent, sinó tornar a carregar contra les polítiques educatives del Sr. Maragall i del govern de progrés i catalanista per extensió. Quina és la gran mesura que solucionarà tots els problemes de l'ensenyament? Per als savis que gestionen l'ensenyament públic d'aquest país tot es solucionarà mitjançant el projecte 1x1.

Aquest projecte és la famosa mesura de Zapatero de que tots els alumnes tinguin un portàtil, aquest projecte és el mateix que al meu país no es desenvoluparà ja que segons Font-de-Mora, un altre geni de la gestió de l'ensenyament públic, diu que pot deixar cecs als alumnes; aquesta és la gran idea que ens portarà cap a les posicions cap davanteres de l'ensenyament europeu. Per què clar, tot el món sap que l'actual estat de l'educació és per culpa del professorat que tenen tres mesos de vacances, treballen poc entre setmana, tenen uns sous altíssims i fan molts ponts. És clar que si, vivim millor que Díaz Ferran!

Personalment no estic en contra dels ordinadors, em semblen una eina molt útil, nostres alumnes malgrat no saber justificar un document, prémer F5 per actualitzar o buscar una definició més enllà del primer enllaç del google, són fills de l'era digital. Nostra tasca ha de ser també la d'alfabetitzar-los en aquest llenguatge i que no s'obri una escletxa digital. Però, em pregunte, aquesta mesura més enllà del seu caire populista i demagògic, té algun sentit? Em torne a preguntar, aquesta mesura, a Catalunya, on casualment hi ha eleccions a la tardor, i on, a setembre el 80% dels centres s'hauran acollit "voluntariament" al programa, té cap sentit més enllà de que el senyor Maragall es dedique a inagurar escoles 2.0 en tornar de vacances (a més de llançar merda als professors)? És més, no seria més útil dedicar aquests recursos a contractar més professors, reduir ràtios, incrementar els grups flexibles, les aules d'acollida, els plans individualitzats... que adquirir un ordinador de 10 pusades que francament és incòmode? Per què clar, no només s'ha d'adquirir l'ordinador, els ies i escoles han d'adaptar les seues instalacions per poder treballar amb ells.

Tot això ho dic des de la meua ignorància. Però, quan t'enteres de que per eixemple, a l'últim ies que he estat el curs vinent la ràtio de primer pujarà a 33 alumnes, tens unes impresions prou dolentes de les plataformes digitals (alguna de molta fama ha escanejat el llibre i li ha ficat enllaços trets d'inet, sense comprovar si son segurs), o veus com companys i companys no tenen feina, doncs dius, eixos diners podrien estar millor destinats.

Per què no dotar als centres d'aules d'informàtica de veritat o de carros de portàtils per fer-los servin quan calgui? És necessari que els pares paguen 150 euros (els altres 150 els paga la Gencat) per comprar al seu fill no qualsevol ordinador sinó només els de 4 marques escollides (i això és per disimular per què fins ara algú de la GenCat tenia cosins a la Toshiba..., hom no pot sospitar que algú es forra amb aquestes mesures)?

Pot ser els nostres dirigents s'han deixat enlluernar per la tecnologia, i han optat per una mesura de caire electoralista, que ja us dic jo, no solucionarà per a res l'estat actual de l'ensenyament. Més profes, més recursos als ies (si ordinarors i pissarres digitals també, però amb criteri), més ies (alguns donen fàstic/pena vore-los), més eines pel professorat, més disciplina, més intervenció social, més implicació dels pares... això pot ser si milloraria l'estat de l'educació, però claro això significa més diners (i amb messures tan progressistes com l'augment del IVA és difícil conseguir-lo... quan una pujada d'impostos a les rendes altes, a les SICAV, o les grans empreses... mai i això que tan a Madrid com a Barcelona hi ha governs de progrés!) i resultats a llarg termini que no encaixen amb mesures populistes, demagògiques i electoralistes.

En fi, així anem. I tú, què em contes?

Història d'un neomaestrillo

I tu què ets? Em pregunten sovint. Fins l’any passat la resposta era prou senzilla “sóc professor però treballe de mestre, bla bla bla” Aquest any aquesta resposta és prou més complicada, però si hagués de contestar amb una frase diria “Sóc un docent precari”.

Ja fa més de tres anys que vaig marxar de València, que vaig deixar la família, els amics, part de la meua vida i vaig venir a Catalunya a dedicar-me a la docència intinerant. Al principi vaig tenir sort, el primer nomenament que vaig tenir que en un principi era per deu dies va acabar sent de cinc mesos, a una aldea perduda del Berguedà on feia, com ja sabeu els que em conegueu i/o heu seguit aquest bloc, de “querido maestro”, tenia junts a 4t, 5è i 6è de Primària, en total deu alumnes, que m’ensenyaren a començar a ser docent i dels quals sempre em recordaré, així com de les companyes que des del primer dia tant i tant em varen ajudar.

Al curs següent, també vaig tenir molta sort, el 20 de setembre em varen enviar a un col•legi a Vilafranca del Penedès, també per uns poquets dies i vaig acabar quedant-me tot el curs. Una experiència molt diferent a l’anterior, però que em va dotar de recursos i em va ensenyar a tenir paciència. I com al centre anterior, vaig tenir la sort de tenir companys que em varen ensenyar moltíssim, que em varen donar ànims quan vaig necessitar-lo. A més vaig descobrir moltes coses meues que no sabia, vaig perdre la por a disfressar-me, a fer el ridícul (bo aquesta mai l’havia tingut molt desenvolupada), a tirar endavant un projecte que va acabar segon de tota Catalunya (ejem!!), i també a fer-me més fort, a no abandonar davant les dificultats (va ser aquí on em varen denunciar als mossos per “agressió”), a creure en allò que faig.

El curs passat la cosa va començar a girar-se, vaig passar per moltes escoles fins que al desembre vaig arribar a una altra escola rural i em quedi fins final de curs, tornant a sentir les mateixes sensacions que el primer any que vaig ser docent, tornant a tenir una relació propera amb les famílies, i tornant a tenir la sort de compartir l’experiència amb companys i companyes de categoria.

Aquest curs, com molts altres companys i companyes, pensava que seria el pas a la Secundària, que després d’haver fet un servei per l’ensenyament i pel país, se’ns reconeixeria la nostra tasca, els nostres serveis, i per fi (parle com a professor de ciències socials) faríem d’allò per a el que ens hem preparat. Ara ho recorde, i pense com hem pogut ser tan il•lusos, aquelles esperances de final d’estiu mirant la pàgina de la GenCat, esperant una destinació... que no va arribar ni a finals d’agost, ni a principis de setembre, tampoc a finals d’eixe mes...; pensàvem “bé, segur que després del pont d’octubre ja ens donen alguna cosa” (clar sabíem que molts ies i escoles no tenien les plantilles completes, que faltaven molts professors i mestres)..., però tornarem a ser babaus. Octubre va terminar i molts de nosaltres, que havíem estat emprats pel Departament en un moment d’emergència estàvem sense treball, gastant les prestacions de l’atur, pagant pisos lluny de casa...; molts valencians tornaren a casa, gent que portava anys fora de casa, des del inici de la carrera va tornar a casa dels pares amb 28,29, 30, i més anys...

Començava a estar clar que alguna cosa estava passant, que no era altra que la retallada de les despeses educatives. 24.000 alumnes més, 10% menys de professorat. Tancament d’aules d’acollida, fi dels grups desdoblats, menys atenció per l’alumnat amb més dificultats, més càrrega de treball pels docents...; un ERE encobert, que junt a la introducció de les substitucions modalitat terç de jornada (i terç de sou, i que molta gent a acabant agafant per què clar s’han de pagar les factures, les hipoteques, mantenir als fills...) mostrava com aquest govern no defensa l’ensenyament públic de qualitat.

La situació pels afectats no era (ni és) gens agradable, el cap comença a pensar, massa temps per fer-ho. Massa preguntes que no vols contestar, massa “i si...”..., al menys jo vaig tenir la sort d’encadenar dos substitucions al mes de novembre, de tornar a sentir-me útil, encara que fos només per un temps.

Entre mitges vaig haver de prendre una dura decisió, marxar de Vilafranca. Menys els sis mesos que visquí al Berguedà, Vilafranca havia estat la meua residència a Catalunya, és de fet, tret de València, la ciutat on més temps he estat. No es que conegués a tot el món, però ja havia fet un cercle, amb el difícil que això és. Però com el servei territorial de Barna Comarques semblava molt, vaig canviar-me al Vallès Occidental, si vaig venir a Catalunya fou pel treball, i això és el que jo buscava, treball.
Al desembre tres dies a Tarrassa. Després “vacances” a la terreta.

Quina havia estat la meua actitud durant eixos tres anys? M’havia deixat portar, francament vivia instal•lat en la inèrcia absoluta, deixant-me portar i sense prendre el control de la meua vida. No sabia on estava el meu lloc, de fet no tenia lloc. A València, no tenia treball però és on feia els meus plans de futur; a Catalunya treballava però no feia plans de futur (de cap tipus, incloent els emocionals). Simplement intentava passar-m’ho bé i prou.

Marxar de Vilafranca però va fer-me reflexionar. No podia seguir així, la meua vida necessitava (necessita) estabilitat. Calia reprendre el control sobre la vida, fer plans, sentir-se part d’alguna cosa. A València vaig trobar allò que buscava, el que podia donar sentit al meu vagar errant pel món. Vaig trobar-la. Però clar vaig haver de marxar després de vacances, ara al Vallès, que em perdonaran els seus habitants però és prou lleig, molt industrial, no dubte que té indrets per descobrir i que viure tocant a Barna està molt bé, però enyoro els verds del Penedès....

Un nou poble, un nou començament. Prompte em donaren una substitució, dos mesos, donant només primers d’ESO, al poble de Dani Pedrosa. Un bon lloc, un alumnat agradable, uns companys simpàtics i un equip directiu dialogant i batallador. I el més important, una lluentor a la cara quan arribava el cap de setmana i em tornava cap a València. Un horitzó d’oposicions, una aposta de futur. Estabilitat. Seguretat.

Però... la vida és un camí on trobem més pedres que flors. El març la substitució va acabar i els dies de nomenaments van anant passant sense obtenir cap, finalment els darrers abans de la Pasqua em donaren una substitució però per després de les vacances, “menys dona una pedra” pensí. Em vaig centrar en les oposicions, malgrat que només siguin 40 les places al País Valencià; i en l’esport, que des de que vaig començar a fer de docent m’ha vingut molt bé per relaxar-me i fer fora la tensió intrínseca al nostre treball. Ja em va quedar clar que no cobraria les vacances aquest any així que també era hora d’actualitzar el currículum i preparar-lo per l’estiu.

Tanmateix estava content, fins i tot podem dir que era feliç. El treball per primera vegada en tres anys era una cosa secundària... però prompte no va ser l’únic que em va tornar a faltar. Pot ser la meva necessitat d’estabilitat, de donar sentir a una vida errant, va espantar allò que me la donava. Ella va marxar també.

Ara ja no vaig a la deriva, ara ja m’enfonse. Faig balanç d’aquests tres anys i uns quants mesos...i el saldo no és positiu. Cursos, temps, esforços per adaptar-me a ser mestre i quan he fet de “tonto útil” el departament, com a tants altres companys, ens ha llançat a una paperera com si fóssim cleenex usats. Això per un costat, per altre la facilitat del deixar-se portar, la facilitat de la inèrcia, la comoditat de la soledat i el por al fracàs, que una vegada trencat i vençut es transforma en ànsia per no tornar al mateix estat va trencar la meua estabilitat.

No se que faig aquí, no se per què la docència quan el meu cap, el Sr. Maragall només fa que maquinar per empitjorar més la situació del col•lectiu de substituts, quan a nivell social estem mal vistos, quan de vegades, a classe, em sent com si li parlés a les pedres; quan moltes vegades no em dona temps ni a conèixer el nom del meu alumnat ni dels meus companys, quan allò que hauria de ser un clam contra el conseller per part del professorat i la ciutadania no són més que crits desesperats d’uns quants i silencis de la majoria...

Pot ser és hora de plegar, de tornar a casa, de plantejar-se altres alternatives..., el curs vinent no té pinta de ser millor. Les opos no crec que les aprovi. Al Vallès no crec que m’acostumi. A ella em costarà oblidar-la. I si hagués estudiat una altra carrera? I si hagués dedicat més temps i esforç a Història per obtenir una beca (difícil no seria la paraula més exacta per la meua carrera)? I si no hagués marxat de València? I si hagués sigut més pacient? I si, i si, i si, i si.... tot son i si... i ja no trobe consol ni en els somriures dels alumnes, ni en la complicitat dels companys...

I si, més dur és treballar a la mina, o creuar l’estret, o anar-se’n a l’altra punta del món, o tenir problemes de salut. Però jo ara intente buscar el meu lloc, el meu destí i fer el meu camí i em trobe desorientat i perdut. Sembla que fou ahir, però ja queda lluny el 30 de gener del 2007...