dimecres, 20 d’octubre de 2010

Mediocritas


Aloha!

Aquesta entrada és la que més m’ha costat d’escriure. Uns quants mesos han passat des de que vaig deixar les darreres línies a aquest petit racó de la xarxa global. Mesos tristos per mi, obligat per les circumstàncies a tornar a València, vaig preparar-me un any més les oposicions, tanmateix el meu cap estava ben lluny del temari i la programació, el mal de cor era més fort que no la fredor de la ment. No ens enganyem portava prou temes preparats i la meua programació és molt bona, però com sempre la part pràctica coixejava, encomanant-me als deus per tenir una aparició que no va ser. Malgrat tot el colp de suspendre va ser molt dur, especialment a Madrid, on vaig dipositar moltes esperances, però el tribunal no va dipositar gaires en mi, obtenint un altre 4, nota que no és més que un espill de la meua vida. Però com apuntava, el meu cap va dedicar més temps a altres coses que tampoc havien eixit gens bé.

Ben cert és que si ara molts de nosaltres no estem treballant no és perquè no siguem necessaris sinó per la retallada que el Govern “social, catalanista i de progrés” ha efectuat, no deixa de ser paradigmàtic que el curs amb més alumnes de la història el número de professors siga inferior, pujant les ràtios, finalitzant els desdoblaments de grups i perjudicant, en definitiva, l’ensenyament públic, un dels pilars dels estats de benestar. Això no pot negar-se, però també és ben cert que cadascú de nosaltres també té part de responsabilitat en la seua situació. Al menys jo considere que la tinc en la meua.

Aquests mesos altra cosa no, però temps per pensar i donar-li voltes a les coses n’he tingut i molt. He examinat tota la meua vida des de que tinc consciència, he valorat les decisions preses i no preses, les coses fetes, els projectes inacabats, els somnis que al llit s’han quedat... i el que he vist no m’ha agradat gaire. Superats els trenta, què tinc? Res. Només un grapat de bons amics i amigues, que no és poca cosa, sense el seu suport, els seus ànims, les seus mirades, les seus paraules i silencis, pot ser ara no estaria ací escrivint. Jo els estime i lis dec moltíssim, com també a la meua família més propera, però això no em plena, ja que la resta de la meua vida sembla un vaixell a la deriva, un vaixell on el capità ha perdut la brúixola i no sap cap a on girar el timó.

De menut vaig estar força malcriat, ser fill únic té més desavantatges que avantatges. A més, sovint a casa el clima no era el més agradable i els meus pares havien de treballar moltes hores al dia, trobant massa prompte una llibertat que no vaig saber gestionar. Sempre m’he considerat una persona intel·ligent, de fet així estava considerat a l’escola, tanmateix era, i soc, una persona eminentment mandrosa, només quan un assumpte m’ha interessat li he dedicat temps i esforç. He deixat moltes coses inacabades: idiomes, informàtica, audiovisuals, esports... però també persones, projectes, col·laboracions; quan acabava l’entusiasme inicial i es feia necessari un esforç sovint ho deixava córrer...

Quan arribes a certa edat pot ser és fàcil veure les coses amb una perspectiva que no tens quan ets més jove. Però ara veig aquell xiquet que va arribar al institut, aquell que encara tenia por a la foscor, aquell que ofuscat pel seu estúpid sentiment de superioritat ignorava el seu problema de sobrepès, aquell que es pensava que era més llest del que reialment era, aquell amb problemes per relacionar-se amb la resta de companys... i no puc evitar pensar que es va equivocar, que no va treure profit de les seus capacitats. Ben cert és que aquell jove vivia a un mon trist però enlloc d’optar per la superació va escollir la inèrcia, enlloc de superar els obstacles va elegir la comoditat, enlloc de la duresa de la realitat va escollir la dolçor del somni.

I així va ser com la llei del mínim esforç i el narcisisme s’instal·laren definitivament a aquell jove durant molts anys. Amb comptagotes treia les seus capacitats, com quan en estiu del noranta i poquet, amb un bon grapat d’assignatures suspeses, degut a que una vegada més no es va fer responsable de la llibertat que l’ensenyament públic oferia a aquells que veníem de la ferma vigilància dels col·legis religiosos, va aprovar sis assignatures al setembre, dedicant una hora o menys al repàs dels continguts en tot l’estiu, i quedant-se fins a altes hores de la matinada jugant a la megadrive el dia d’abans de començar les proves. Clar l’any següent va repetir curs, segon ja no era un passeig, però aquesta fallida només li va ficar les piles uns mesos. Resumint, crec que només vaig estudiar de veres una volta quan anava al institut, va ser per un examen de recuperació de tercer de BUP de Ciències Naturals quan anava a COU. Això i la setmana anterior a la selectivitat, como no havia fet res en tot el curs a anglès i castellà em va tocar fer un intensiu. Mediocritat enlloc d’excel·lència.

Ara ho pense... podia haver fet tantes coses, haver optat per camins diferents, camins que m’hagueren portat a altres realitats diferents a la existent. Però no, vaig decidir escollir una carrera amb poca sortida laboral com és Història, només perquè vaig tenir dos grans professors de la disciplina al institut, dels pocs que em varen motivar i exprimir. També perquè m’agradava. Quan vaig fer la carrera no tant, de fet crec que poques coses vaig aprendre als sis anys que em passí a la facultat, al menys a les classes, altra cosa és a les converses amb els companys, alguna matèria en especial i com no, amb el meu mestre, gràcies al qual vaig recobrar el meu amor i respecte per aquesta ciència, sovint menyspreada, sovint manipulada, sovint tergiversada, però que és el més subversiu de tots els coneixements i el origen de tot el que som (i podríem ser). Però com a carrera universitària és mediocre, no exigeix cap esforç intel·lectual, no suposa cap repte personal. De fet si em va costar sis anys és perquè vaig estar a punt de deixar-la en més d’una ocasió, ja que no m’omplia; a més factors de caire personal feren que en un parell d’anys no prestarà gaire atenció a la carrera. Ara la facilitat queda palesa quan és possible traure vora 120 crèdits en un any, mantenint la vida social. Una vegada més, més mediocritat.

Potser algú trobe massa dura la paraula mediocre, però sense el seu significat pejoratiu, crec que és la paraula més adient per al que vull expressar. Si la nostra societat és injusta i mediocre, és perquè els qui la conformem som egoistes i mediocres. Jo ho reconec i aquí puc dir-lo al món, soc mediocre per elecció. Només hi ha un camp on no em considere mediocre: a la tasca docent. Vaig arribar a la docència no per vocació ni elecció sinó obligat pel mercat laboral, els meus objectius quan acabí la carrera s’orientaven cap altres opcions, però finalment la no consolidació dels projectes i la influència del cercle d’historiadors que freqüentava m’aproparen cap a la docència, que en va enamorar des del el minut zero. Crec que poques coses en la vida poden ser tan agradables com ajudar als joves en el seu procés formatiu com a persones, més enllà de la mera transmissió d’uns coneixements més o menys vàlids i útils.

Però una persona com jo està capacitada per ser professor? No és sinó un reflex de la mediocritat social que algú com jo haja acabat donant classes? Al menys de forma temporal ja que aquest curs ho veig difícil i si l’any vinent no aprove les oposicions crec que em puc oblidar per molt que estiga a la borsa. Dit d’altra forma, perquè la meua situació actual és immerescuda? Per quina raó no hauria d’estar a l’atur? Objectivament no he superat eixa barrera, pot ser estúpida, però és la única existent, anomenada procés d’oposició.

Si aquestes reflexions les extrapolem més enllà de la situació laboral la resposta pot ser la mateixa. Què he fet jo per tenir allò que no tinc? Què he fet per tenir un pis? Què he fet per tenir una parella? Que he fet per formar una família? Què he fet per canviar la societat? O què no he fet per tenir tot allò que suposadament hauria de tenir? A la nostra generació se li va vendre un ideal social treball-independència-casa-família, aconseguit per alguns, llunyà per altres. I si, pots tenir clar que això és un model burgés creat amb l’objectiu d’enfortir i reproduir el sistema; però a tots i totes ens ha influenciat i com a model social preponderant, d’una manera o altra, el volem.

Dit d’altra manera, què he fet jo per gaudir de la felicitat? Què és la felicitat? Supose que cadascú tindrà una concepció de la mateixa. Jo només tinc clar que hui no soc feliç. No puc ser feliç sense treball, no puc ser feliç sense la meua independència –material i emocional-, no puc ser feliç en soledat. Puc desfruitar els moments, i ho faig, però al final del dia, quan arribe al meu llit, no puc deixar de sentir sobre mi la llosa del fracàs. Trobe que he malbarat molt de temps de la meua vida, temps que no tornarà. També tinc clar que encara em queda molt pel davant, potser no haja viscut encara ni un terç de la vida. Que puc capgirar la situació, però és possible que no ho aconsegueixi. La única certesa és la incertesa.

Què vull expressar amb aquest escrit? No ho se. Necessitava escriure com em sent, veure els meus sentiments plasmats en paraules. Moltes vegades callem per por. Jo no tinc por, només aquells que tenen alguna cosa a perdre tenen por. Pot ser això no siguen més que estúpides reflexions d’un panxaplena occidental, o d’algú amb pretensions de superioritat. Pot ser un crit de desesperança, pot ser un intent de fer reset. Poden ser moltes coses o pot no ser res. Estic enfadat amb mi, amb el món. Al món puc perdonar-lo, l’autoperdó requereix temps, requereix esforç. És un repte on espere no quedar-me a mitges com sempre.

I tu, què em contes?

5 comentaris:

PobleInsubmís ha dit...

Gràcies per fer-nos partícips de les teves inquietuds, desencisos, ràbia, frustració, menlangia, reflexió,etc. company.

M'he vist reflectit en moltes de les coses que t'he llegit i no estem pas gaire separats l'un de l'altre, tret que jo, si vols que et digui la veritat, després de preguntar-me també perquè em trobo ara a on sóc (tinc 3-4 anys MÉS que tu) sempre acabo trobant la mateixa resposta: perquè aquest sistema pensat per a fabricar simplisme i mediocritat en quantitats industrials, em ve petit.

Visc amb els pares, no tinc parella, tinc força estudis, continuo estudiant (encara que no em serveixi per res més que per cobrar el salari mínim interprofessional), etc. però ja he deixat de fer-me mala sang, Neomaestrillo, ja no me'n faig de mala sang, com abans.

Ara em considero l'hòstia en patinet, un privilegiat que es considera tremendament afortunat per entendre el món tal com és, quelcom que milions d'individus carn de canó del sistema, ignoren. Això és impagable. Diguem tu si prefereixes això o prefereixes aplicar-te la màxima que diu que la ignorància és el paradigma de la felicitat. Qualsevol ignorant que et digui que és feliç (ho diuen un 99%), directament, menteix, conscient o inconscientment.

M'ha agradat tot el que he llegit, Neomaestrillo, tot menys una cosa:

"Superats els trenta, què tinc? Res".

Per aquí no passo. Tens família que t'estima i amics, com jo, perquè ets algú que val la pena com a persona. Que la teva vàlua personal i el teu bagatge vital i intel·lectual són menstinguts pel sistema? I tant, és això és evident, però no queda més remei que engegar-los a prendre pel cul en la mesura de les possibilitats (que n'hi ha) que tenim de començar una nova vida al marge de tota aquesta merda.

Quan baixi a València et faig un truc.

Una abraçada, crack!

Neomaestrillo ha dit...

Una abraçada molt forta per tu Samu, les teues paraules em donen ànims per continuar i no desesperar.

Com ben saps això va a dies, alguns optimistes, altres més pesimistes.
Hui és dels segons, demanar treball com a conserge (professió digna com totes, però que no requereix un esforç intel·lectual) i veure com no així trobe feina és dur. Però no més ens queda continuar i anar fent camí.

Si les coses canvien i torne per Cat. no dubteu que us trucaré.

Cuida't molt!

PobleInsubmís ha dit...

Com va, J. M'ha donat per esciure un article del que penso sobre l'ensenyament en aquest país. Estic convençut que t'agradarà

Una abraçada!

http://pobleinsubmis.blogspot.com/2011/03/leso-i-el-magisteri.html

Anònim ha dit...

Faig tard, però com aquestes reflexions que fas, generalment perduran en el temps (ho dic per experiència pròpia), t´agraeixo la sinceritat amb la que parles.M´agradaria poder vessar aquestes reflexions com ho has fet tú.Sincerament, crec que ara ets més fort. Ànims, som molts,moltes com tú, i encara que "mal de muchos consuelo de tontos", tinc l´esperança que això peti per alguna banda (no nomès en l´àmbit laboral, sino en molts d´aquests aspectes dels que parles).Diguem somiatriutes..., jo ja estaré ben contenta.
Salutacions

Neomaestrillo ha dit...

Jo si que faig tard contestant! De vegades no entrar al bloc durant tan de temps fa que no contestes a la gent!

Somniatruites el cas és continuar somniant, perque la realitat sense somnis pot ser molt dura.

Hem de ser forts, he de lluitar i pot ser arribe el dia que trobarem tot allò que busquem.

Gràcies per les teues paralues!