dilluns, 29 d’agost de 2011

Trencant el silenci!


Salutacions!

Times goes by so slowly! Cantava la reina del pop! Quanta raó tenia! El pop, una música moltes vegades menyspreada pel seu caire comercial, però que és la que més arriba a les masses i amb la que molta gent s'identifica... en el fons encara tenim el esquema mental d'alta cultura - cultura popular, així
ens va!

Per què trenque el meu silenci? No ho se. Pot ser ja era hora, pot ser estava preocupat pels quatre gats que es passaven per aquest racó de la blogosfera (terme que comença a semblar propi del Paleolític a l'era del twitter i el facebook), pot ser perquè estava avorrit aquesta calurosa i húmida tarda nit d'estiu a València. Les raons que ens porten a fer les coses sempre són difícils de comprendre.

Finalment vaig treballar el curs passat. Des del gener fins al final de curs vaig tenir el privilegi d'impartir classes a un institut de la Catalunya Central on vaig disfrutar com mai de la meua tasca docent. Els companys em van fer sentir com a casa des del primer dia, els alumnes... en fi, de tot va haver-hi però em vaig portar un gran record d'ells, especialment del 4t on vaig ser tutor. Un 4t desheretat i etiquetat per part del professorat, però que a nivell humà tenien un cor inmens i que més que rebre classes, necessitaven a algú que els escoltara. Tampoc ho dibuixaré com un camí de flors, més d'un dia vaig marxar a "casa" calfadet, enfadat i disgustat. Però tots hem sigut adolescents... cal una empatia cap a la docència que moltes vegades oblidem.

Les oposicions? No comments. Ni vaig preparar-les. Vaig pensar que per la meua cara bonica obtindria una plaça! Porqueyolovalgo en estat pur!! No, no fou tant, però si que aní superconfiat i tranquil, com vaig vore tan poques opcions (75 places, +1900 aspirants) no m'ho vaig prende seriosament. A més, com sempre buscant causes externes, si al institut vaig estar-hi prou content no tant al pis, tenir com a companys a jardiners místics i aturats seguidors d'Intereconomia no ajuda molt. I especialment el haver de preparar-me moltíssim les classes de Geografia de 2n de Batxillerat: correccions, powerpoints (amb els quals m'estava literalment hores al dia), resums, preparació d'exàmens, comentaris...; més la preparació de la resta de matèries (3r i 4t, geo-hist!), doncs no em deixaven molt de temps per a la preparació de les opos. Malgrat tot em va fotre una mica la nota... un 3 es la meua pitjor nota des del primer any que vaig presentar-me, quan aní amb una programació prestada i un parell de capítols del llibre de Hobsbawm (Historia del Siglo XX) llegits...

Ah! Una setmana abans de les opos estava a Roma de viatge de fi de curs. Una gran experiència però clar, pot ser no és la millor manera d'abordar unes opos. Però insistint en la idea, no em queixe, que no mereixia molt més. De tota manera meyns d'un 7 i escacs al procès d'oposició no m'haguès valgut per res. Companys i amics amb notes altes, més de vuit, han quedat fora. Crec que el procés d'accès a la docència necessita un canvi radical, i el que s'enceta aquest curs pense que no és el més adient.

La qüestió fonamental és: ha canviat alguna cosa des d'aquell post titulat "mediocritas"? Pense que substancialment, no. No he aconseguit fer eixe canvi que vull, pot ser només estic als inicis, les coses no canvien de la nit al dia, però encara estic lluny d'arribar a allò que vull ser. La veritat es que la inèrcia continua sent una força poderosa, al memys certa autocompasió que vaig arribar a tenir ja ha marxat. L'autocompasió és pròpia dels dèbils, la lluita és el que ens fa forts. Continue lluitant sense vore el final del camí, de vegades no veig ni el camí. De vegades no lluite. Pot ser m'he decidit a escriure perque porte uns quants dies amb una actitut pròpia d'aquells llunyans dies de la tardor passada.

El dimecres són els primers nomenaments del curs. Segurament esdevindran com el primer pal del curs. I necessite treballar, treballar em llibera la ment. Treballar em du lluny d'aquesta ciutat decadent, d'aquesta decadència acomodada. No diré res sobre les retallades, què més pot dir-se quan fa uns dies s'ha consumat un colp d'estat parlamentari que reforma la Constitució sense preguntar als ciutadans per garantir el pagament del deute estranger? Pot ser ja no som ciutadans, sino serfs. Pot ser ja no som un estat-nació, sino una colònia.

Això em porta vers altra reflexió. Quan més necessària és la lluita social, quan per fi comença a articular-se un moviment de contestació social, adopte una possició més pasiva. Més enllà d'anar a les protestes convocades per DRY i la meua presència en un parell d'assemblees a Plaça Catalunya, la meua relació amb el 15M ha sigut nula. Pot ser m'he cremat massa abans de temps.

Com podeu observar si que sòc constant en una cosa: la incertesa. De tot i vers tot. Bó, pot ser la vagància també siga una constant o al menys una variable periòdica. Es difícil escapar d'ella amb el camí escollit fins ara. O pot ser la certesa només siga el somni petit-burgès de l'estabilitat econòmica i sentimental. L'ideal esmenat a l'anterior post de propietat i família. A una societat burgesa i consumista com la nostra es difícil escapar dels seus ideals col·lectius...

Tanmateix ara sòc més fort que fa un any. O pot ser m'aferre al dogma jueu-catòlic del patiment i la glória, i espere que després dels patiments arriben els meus moments de glòria. Redempció mitjançant el sofriment. Si, ho dic obertament, fa un any que no toque una dona de forma impúdica i lasciva, pot ser això estiga relacionat. O no.

Pot ser en un altre post aborde de forma més acurada les retallades socials del govern dels millors de Mas Tisores, la situació política de l'estat, el repte del 20-N, de les revolucions àrabs, de la guerra civil libia, o la dimissió de lo Molt Honorable i l'arribada del "Ciudadano Fabra" a la presidència de la GenVal. O pot ser estiga un altre any en silenci.

Felicitat, prosperitat, solidaritat. Fins a la victòria!
Salut i República!

I tú, què em contes?

PD: des d'aquest peti racó del hiperespai el meu suport a la lluita dels estudiants xilens! Força i endavant!
PD: també manifeste de forma inequivoca, malgrat tot, l'adscripció de Neomaestrillo als postulats de DRY.