divendres, 12 de març de 2010

365 dies més


Hola!

Hui fa un any que no publique res, en aquest petit racó de la xarxa. Per què aquest silenci? Perquè els darrers posts tenien tots una sensació de cansanci, de resignació, davant les polítiques del Departament d'Educació encapçalat pel conseller Maragall.
A canviat alguna cosa en aquests 365 dies? Si, tot va pitjor. Els interins i substituts aquests curs hem sóm titelles que es deixen oblidades a un armari i no només, de tant en tant, et recordes que les tens, les traus una estona i les tornes a deixar oblidades.

A nivell personal-laboral, els personals-personals queden al marge d'aquest bloc que no té cap intenció d'esdevenir en un "DEC" o un "Salvame" del seu autor, aquesta política de menyspreu ha comportat que de pasar a treballar tot el curs, aquest no arribe als tres mesos, rulant ja per uns quants centres, no havent cobrat les vacances de Nadal (i segurament les de Pasqua tampoc, ja que que la meua darrera substitució vaig terminar-la aquest dimecres), havent-me canviat de Servei Territorial, deixant Vilafranca del Penedès, que ja s'havia convertit en ma casa a Catalunya... però clar, jo vaig venir aquest país a treballar, i no tinc càrregues familiars, però que hi ha dels companys/es amb fills, amb famílies, que estan siguent tractats pel departament com draps d'emprar i llançar? Els què no es poden moure d'un dia a l'altre pel país; els què han de pagar hipotèques i mantenir llur famílies?

Aquest suposat govern d'esquerres està tractant als mestres i professors (especialment als segons) com si estigués governant la dreta més privatitzadora. Ens tenen precaritzats (aquest curs lo dels terços de jornada es per montar-li a Cacagall una vaga general indefinida), i les notícies de futur no son bones (des de que la cosa continuarà pel mateix camí el curs vinent, a què els centres podràn seleccionar els interins/substituts segons els seus criteris... trama Gürtel a l'ensenyament??).

Psiquicament estic cansat d'aquesta lluita, per què no hi veig que pugam guanyar la partida, dimecres 17 estem convocats a la vega pels sindicats pesebristes, aquells que no han fet res davant les mesures del departament (menysprenyar al nostre col·lectiu, començar el curs amb un 10% menys de professors i 24.000 alumnes més, substitució de professors per ordinadors en una mesura totalment populista per comprar els vots de la masa que s'enlluenta per algo que no coneix, reducció d'aules d'acollida, de grups de reforç), ara ens convoquen quan ja es tard i per un dia en el qual no farem res. Si les 5 vagues que portem en aquests dos curs s'haguesin fet consecutives haguerem guanyat, d'aquesta manera no.

La nostra situació es difícil i el nostre futur negre. Un grup de profes substituts estan impulsant ADOCDEP, una asssociació per la defensa de l'ensenyament públic. Hi estic amb ells, malgrat el desgast i la impotència, només ens queda la lluita, una lluita que faig meua, una lluita no per mi, sino per l'educació d'aquest país, per defensar un ensenyament públic de qualitat, què és el que defensem. Les bases d'un país son l'ensenyament, la sanitat i la justícia. No se quina de les tres coses ha estat més atacada i privatitzada per aquest govern de "progrés".

Els catalans, amb raó, assenyaleu les mancances i les bestieses del govern valencià, però jo us dic, si ferem un canvi entre Maragall i Font-de-Mora ningú notaria la diferència, pot ser aquestes siguen només de formes pero no de fons.
Si perdem aquesta partida, l'ensenyament públic d'aquest país es convertirà en una mensa de servei assistèncial per a les classes baixes, mentre que els que s'ho puguin pagar o es sacrifiquin pels seus fills els enviaran a la concertada-privada on no estaran envoltats ni de lumpens, ni immigrants, ni tanos...; això si, per a contrarestar els informes PISA baixarem encara més el nivell i així no hi haurà fracas escolar.

Jo vull tornar al meu país, vull tornar a casa, ja fa més de tres anys que vaig marxar, no veig clar si això serà a un futur pròxim, llunyà o inexistent. Però mentres estigui aquí lluitaré per allò que crec, per un estat que defense i potencie els serveis públics de qualitat. Per què és la meva obligació com a docent, però sobretot com a ciutadà.
Catalans, catalanes visc a Catalunya, Visca Catalunya; crideu contra aquest conseller i les seues polítiques. Pot ser encara estem a temps, pot ser siga masa tard, però hem de continuar fins al final. El futur dels vostres fills, de la nostra societat està en joc.

Com podeu vore res ha canviat en aquest any, tot ha anat a pitjor en aquest sentit. Això si com a docent em sent molt més preparat. Als dos llocs on he restat més temps no només m'ho he pasat bé sinó que el dia del meu acomiadament l'alumnat i el professorat només han tingut paraules bones i això sempre es porta al cor.

Salut companys i companyes!
Recordeu les paraules del Che "prefiero morir de pie que vivir de rodillas", així ha d'estar nostre col·lectiu en peus defensant la justícia i la igualtat!