dimarts, 20 d’abril de 2010

1x1 = 0


I la roda gira i gira... hui últim dia al ies on he estat les darreres dues setmanes. Per primera vegada des de que faig aquesta feina no m'he acomiadat del meu alumnat ni dels companys. No tenia ganes, per a què? Demà a esperar, i si no hi ha sort a seguir esperant sense desesperar.

Però hui no vull parlar de com me trobe, del que sent, sinó tornar a carregar contra les polítiques educatives del Sr. Maragall i del govern de progrés i catalanista per extensió. Quina és la gran mesura que solucionarà tots els problemes de l'ensenyament? Per als savis que gestionen l'ensenyament públic d'aquest país tot es solucionarà mitjançant el projecte 1x1.

Aquest projecte és la famosa mesura de Zapatero de que tots els alumnes tinguin un portàtil, aquest projecte és el mateix que al meu país no es desenvoluparà ja que segons Font-de-Mora, un altre geni de la gestió de l'ensenyament públic, diu que pot deixar cecs als alumnes; aquesta és la gran idea que ens portarà cap a les posicions cap davanteres de l'ensenyament europeu. Per què clar, tot el món sap que l'actual estat de l'educació és per culpa del professorat que tenen tres mesos de vacances, treballen poc entre setmana, tenen uns sous altíssims i fan molts ponts. És clar que si, vivim millor que Díaz Ferran!

Personalment no estic en contra dels ordinadors, em semblen una eina molt útil, nostres alumnes malgrat no saber justificar un document, prémer F5 per actualitzar o buscar una definició més enllà del primer enllaç del google, són fills de l'era digital. Nostra tasca ha de ser també la d'alfabetitzar-los en aquest llenguatge i que no s'obri una escletxa digital. Però, em pregunte, aquesta mesura més enllà del seu caire populista i demagògic, té algun sentit? Em torne a preguntar, aquesta mesura, a Catalunya, on casualment hi ha eleccions a la tardor, i on, a setembre el 80% dels centres s'hauran acollit "voluntariament" al programa, té cap sentit més enllà de que el senyor Maragall es dedique a inagurar escoles 2.0 en tornar de vacances (a més de llançar merda als professors)? És més, no seria més útil dedicar aquests recursos a contractar més professors, reduir ràtios, incrementar els grups flexibles, les aules d'acollida, els plans individualitzats... que adquirir un ordinador de 10 pusades que francament és incòmode? Per què clar, no només s'ha d'adquirir l'ordinador, els ies i escoles han d'adaptar les seues instalacions per poder treballar amb ells.

Tot això ho dic des de la meua ignorància. Però, quan t'enteres de que per eixemple, a l'últim ies que he estat el curs vinent la ràtio de primer pujarà a 33 alumnes, tens unes impresions prou dolentes de les plataformes digitals (alguna de molta fama ha escanejat el llibre i li ha ficat enllaços trets d'inet, sense comprovar si son segurs), o veus com companys i companys no tenen feina, doncs dius, eixos diners podrien estar millor destinats.

Per què no dotar als centres d'aules d'informàtica de veritat o de carros de portàtils per fer-los servin quan calgui? És necessari que els pares paguen 150 euros (els altres 150 els paga la Gencat) per comprar al seu fill no qualsevol ordinador sinó només els de 4 marques escollides (i això és per disimular per què fins ara algú de la GenCat tenia cosins a la Toshiba..., hom no pot sospitar que algú es forra amb aquestes mesures)?

Pot ser els nostres dirigents s'han deixat enlluernar per la tecnologia, i han optat per una mesura de caire electoralista, que ja us dic jo, no solucionarà per a res l'estat actual de l'ensenyament. Més profes, més recursos als ies (si ordinarors i pissarres digitals també, però amb criteri), més ies (alguns donen fàstic/pena vore-los), més eines pel professorat, més disciplina, més intervenció social, més implicació dels pares... això pot ser si milloraria l'estat de l'educació, però claro això significa més diners (i amb messures tan progressistes com l'augment del IVA és difícil conseguir-lo... quan una pujada d'impostos a les rendes altes, a les SICAV, o les grans empreses... mai i això que tan a Madrid com a Barcelona hi ha governs de progrés!) i resultats a llarg termini que no encaixen amb mesures populistes, demagògiques i electoralistes.

En fi, així anem. I tú, què em contes?


diumenge, 11 d’abril de 2010

Història d'un neomaestrillo


I tu què ets? Em pregunten sovint. Fins l’any passat la resposta era prou senzilla “sóc professor però treballe de mestre, bla bla bla” Aquest any aquesta resposta és prou més complicada, però si hagués de contestar amb una frase diria “Sóc un docent precari”.

Ja fa més de tres anys que vaig marxar de València, que vaig deixar la família, els amics, part de la meua vida i vaig venir a Catalunya a dedicar-me a la docència intinerant. Al principi vaig tenir sort, el primer nomenament que vaig tenir que en un principi era per deu dies va acabar sent de cinc mesos, a una aldea perduda del Berguedà on feia, com ja sabeu els que em conegueu i/o heu seguit aquest bloc, de “querido maestro”, tenia junts a 4t, 5è i 6è de Primària, en total deu alumnes, que m’ensenyaren a començar a ser docent i dels quals sempre em recordaré, així com de les companyes que des del primer dia tant i tant em varen ajudar.

Al curs següent, també vaig tenir molta sort, el 20 de setembre em varen enviar a un col•legi a Vilafranca del Penedès, també per uns poquets dies i vaig acabar quedant-me tot el curs. Una experiència molt diferent a l’anterior, però que em va dotar de recursos i em va ensenyar a tenir paciència. I com al centre anterior, vaig tenir la sort de tenir companys que em varen ensenyar moltíssim, que em varen donar ànims quan vaig necessitar-lo. A més vaig descobrir moltes coses meues que no sabia, vaig perdre la por a disfressar-me, a fer el ridícul (bo aquesta mai l’havia tingut molt desenvolupada), a tirar endavant un projecte que va acabar segon de tota Catalunya (ejem!!), i també a fer-me més fort, a no abandonar davant les dificultats (va ser aquí on em varen denunciar als mossos per “agressió”), a creure en allò que faig.

El curs passat la cosa va començar a girar-se, vaig passar per moltes escoles fins que al desembre vaig arribar a una altra escola rural i em quedi fins final de curs, tornant a sentir les mateixes sensacions que el primer any que vaig ser docent, tornant a tenir una relació propera amb les famílies, i tornant a tenir la sort de compartir l’experiència amb companys i companyes de categoria.

Aquest curs, com molts altres companys i companyes, pensava que seria el pas a la Secundària, que després d’haver fet un servei per l’ensenyament i pel país, se’ns reconeixeria la nostra tasca, els nostres serveis, i per fi (parle com a professor de ciències socials) faríem d’allò per a el que ens hem preparat. Ara ho recorde, i pense com hem pogut ser tan il•lusos, aquelles esperances de final d’estiu mirant la pàgina de la GenCat, esperant una destinació... que no va arribar ni a finals d’agost, ni a principis de setembre, tampoc a finals d’eixe mes...; pensàvem “bé, segur que després del pont d’octubre ja ens donen alguna cosa” (clar sabíem que molts ies i escoles no tenien les plantilles completes, que faltaven molts professors i mestres)..., però tornarem a ser babaus. Octubre va terminar i molts de nosaltres, que havíem estat emprats pel Departament en un moment d’emergència estàvem sense treball, gastant les prestacions de l’atur, pagant pisos lluny de casa...; molts valencians tornaren a casa, gent que portava anys fora de casa, des del inici de la carrera va tornar a casa dels pares amb 28,29, 30, i més anys...

Començava a estar clar que alguna cosa estava passant, que no era altra que la retallada de les despeses educatives. 24.000 alumnes més, 10% menys de professorat. Tancament d’aules d’acollida, fi dels grups desdoblats, menys atenció per l’alumnat amb més dificultats, més càrrega de treball pels docents...; un ERE encobert, que junt a la introducció de les substitucions modalitat terç de jornada (i terç de sou, i que molta gent a acabant agafant per què clar s’han de pagar les factures, les hipoteques, mantenir als fills...) mostrava com aquest govern no defensa l’ensenyament públic de qualitat.

La situació pels afectats no era (ni és) gens agradable, el cap comença a pensar, massa temps per fer-ho. Massa preguntes que no vols contestar, massa “i si...”..., al menys jo vaig tenir la sort d’encadenar dos substitucions al mes de novembre, de tornar a sentir-me útil, encara que fos només per un temps.

Entre mitges vaig haver de prendre una dura decisió, marxar de Vilafranca. Menys els sis mesos que visquí al Berguedà, Vilafranca havia estat la meua residència a Catalunya, és de fet, tret de València, la ciutat on més temps he estat. No es que conegués a tot el món, però ja havia fet un cercle, amb el difícil que això és. Però com el servei territorial de Barna Comarques semblava molt, vaig canviar-me al Vallès Occidental, si vaig venir a Catalunya fou pel treball, i això és el que jo buscava, treball.
Al desembre tres dies a Tarrassa. Després “vacances” a la terreta.

Quina havia estat la meua actitud durant eixos tres anys? M’havia deixat portar, francament vivia instal•lat en la inèrcia absoluta, deixant-me portar i sense prendre el control de la meua vida. No sabia on estava el meu lloc, de fet no tenia lloc. A València, no tenia treball però és on feia els meus plans de futur; a Catalunya treballava però no feia plans de futur (de cap tipus, incloent els emocionals). Simplement intentava passar-m’ho bé i prou.

Marxar de Vilafranca però va fer-me reflexionar. No podia seguir així, la meua vida necessitava (necessita) estabilitat. Calia reprendre el control sobre la vida, fer plans, sentir-se part d’alguna cosa. A València vaig trobar allò que buscava, el que podia donar sentit al meu vagar errant pel món. Vaig trobar-la. Però clar vaig haver de marxar després de vacances, ara al Vallès, que em perdonaran els seus habitants però és prou lleig, molt industrial, no dubte que té indrets per descobrir i que viure tocant a Barna està molt bé, però enyoro els verds del Penedès....

Un nou poble, un nou començament. Prompte em donaren una substitució, dos mesos, donant només primers d’ESO, al poble de Dani Pedrosa. Un bon lloc, un alumnat agradable, uns companys simpàtics i un equip directiu dialogant i batallador. I el més important, una lluentor a la cara quan arribava el cap de setmana i em tornava cap a València. Un horitzó d’oposicions, una aposta de futur. Estabilitat. Seguretat.

Però... la vida és un camí on trobem més pedres que flors. El març la substitució va acabar i els dies de nomenaments van anant passant sense obtenir cap, finalment els darrers abans de la Pasqua em donaren una substitució però per després de les vacances, “menys dona una pedra” pensí. Em vaig centrar en les oposicions, malgrat que només siguin 40 les places al País Valencià; i en l’esport, que des de que vaig començar a fer de docent m’ha vingut molt bé per relaxar-me i fer fora la tensió intrínseca al nostre treball. Ja em va quedar clar que no cobraria les vacances aquest any així que també era hora d’actualitzar el currículum i preparar-lo per l’estiu.

Tanmateix estava content, fins i tot podem dir que era feliç. El treball per primera vegada en tres anys era una cosa secundària... però prompte no va ser l’únic que em va tornar a faltar. Pot ser la meva necessitat d’estabilitat, de donar sentir a una vida errant, va espantar allò que me la donava. Ella va marxar també.

Ara ja no vaig a la deriva, ara ja m’enfonse. Faig balanç d’aquests tres anys i uns quants mesos...i el saldo no és positiu. Cursos, temps, esforços per adaptar-me a ser mestre i quan he fet de “tonto útil” el departament, com a tants altres companys, ens ha llançat a una paperera com si fóssim cleenex usats. Això per un costat, per altre la facilitat del deixar-se portar, la facilitat de la inèrcia, la comoditat de la soledat i el por al fracàs, que una vegada trencat i vençut es transforma en ànsia per no tornar al mateix estat va trencar la meua estabilitat.

No se que faig aquí, no se per què la docència quan el meu cap, el Sr. Maragall només fa que maquinar per empitjorar més la situació del col•lectiu de substituts, quan a nivell social estem mal vistos, quan de vegades, a classe, em sent com si li parlés a les pedres; quan moltes vegades no em dona temps ni a conèixer el nom del meu alumnat ni dels meus companys, quan allò que hauria de ser un clam contra el conseller per part del professorat i la ciutadania no són més que crits desesperats d’uns quants i silencis de la majoria...

Pot ser és hora de plegar, de tornar a casa, de plantejar-se altres alternatives..., el curs vinent no té pinta de ser millor. Les opos no crec que les aprovi. Al Vallès no crec que m’acostumi. A ella em costarà oblidar-la. I si hagués estudiat una altra carrera? I si hagués dedicat més temps i esforç a Història per obtenir una beca (difícil no seria la paraula més exacta per la meua carrera)? I si no hagués marxat de València? I si hagués sigut més pacient? I si, i si, i si, i si.... tot son i si... i ja no trobe consol ni en els somriures dels alumnes, ni en la complicitat dels companys...

I si, més dur és treballar a la mina, o creuar l’estret, o anar-se’n a l’altra punta del món, o tenir problemes de salut. Però jo ara intente buscar el meu lloc, el meu destí i fer el meu camí i em trobe desorientat i perdut. Sembla que fou ahir, però ja queda lluny el 30 de gener del 2007...