diumenge, 11 d’abril de 2010

Història d'un neomaestrillo


I tu què ets? Em pregunten sovint. Fins l’any passat la resposta era prou senzilla “sóc professor però treballe de mestre, bla bla bla” Aquest any aquesta resposta és prou més complicada, però si hagués de contestar amb una frase diria “Sóc un docent precari”.

Ja fa més de tres anys que vaig marxar de València, que vaig deixar la família, els amics, part de la meua vida i vaig venir a Catalunya a dedicar-me a la docència intinerant. Al principi vaig tenir sort, el primer nomenament que vaig tenir que en un principi era per deu dies va acabar sent de cinc mesos, a una aldea perduda del Berguedà on feia, com ja sabeu els que em conegueu i/o heu seguit aquest bloc, de “querido maestro”, tenia junts a 4t, 5è i 6è de Primària, en total deu alumnes, que m’ensenyaren a començar a ser docent i dels quals sempre em recordaré, així com de les companyes que des del primer dia tant i tant em varen ajudar.

Al curs següent, també vaig tenir molta sort, el 20 de setembre em varen enviar a un col•legi a Vilafranca del Penedès, també per uns poquets dies i vaig acabar quedant-me tot el curs. Una experiència molt diferent a l’anterior, però que em va dotar de recursos i em va ensenyar a tenir paciència. I com al centre anterior, vaig tenir la sort de tenir companys que em varen ensenyar moltíssim, que em varen donar ànims quan vaig necessitar-lo. A més vaig descobrir moltes coses meues que no sabia, vaig perdre la por a disfressar-me, a fer el ridícul (bo aquesta mai l’havia tingut molt desenvolupada), a tirar endavant un projecte que va acabar segon de tota Catalunya (ejem!!), i també a fer-me més fort, a no abandonar davant les dificultats (va ser aquí on em varen denunciar als mossos per “agressió”), a creure en allò que faig.

El curs passat la cosa va començar a girar-se, vaig passar per moltes escoles fins que al desembre vaig arribar a una altra escola rural i em quedi fins final de curs, tornant a sentir les mateixes sensacions que el primer any que vaig ser docent, tornant a tenir una relació propera amb les famílies, i tornant a tenir la sort de compartir l’experiència amb companys i companyes de categoria.

Aquest curs, com molts altres companys i companyes, pensava que seria el pas a la Secundària, que després d’haver fet un servei per l’ensenyament i pel país, se’ns reconeixeria la nostra tasca, els nostres serveis, i per fi (parle com a professor de ciències socials) faríem d’allò per a el que ens hem preparat. Ara ho recorde, i pense com hem pogut ser tan il•lusos, aquelles esperances de final d’estiu mirant la pàgina de la GenCat, esperant una destinació... que no va arribar ni a finals d’agost, ni a principis de setembre, tampoc a finals d’eixe mes...; pensàvem “bé, segur que després del pont d’octubre ja ens donen alguna cosa” (clar sabíem que molts ies i escoles no tenien les plantilles completes, que faltaven molts professors i mestres)..., però tornarem a ser babaus. Octubre va terminar i molts de nosaltres, que havíem estat emprats pel Departament en un moment d’emergència estàvem sense treball, gastant les prestacions de l’atur, pagant pisos lluny de casa...; molts valencians tornaren a casa, gent que portava anys fora de casa, des del inici de la carrera va tornar a casa dels pares amb 28,29, 30, i més anys...

Començava a estar clar que alguna cosa estava passant, que no era altra que la retallada de les despeses educatives. 24.000 alumnes més, 10% menys de professorat. Tancament d’aules d’acollida, fi dels grups desdoblats, menys atenció per l’alumnat amb més dificultats, més càrrega de treball pels docents...; un ERE encobert, que junt a la introducció de les substitucions modalitat terç de jornada (i terç de sou, i que molta gent a acabant agafant per què clar s’han de pagar les factures, les hipoteques, mantenir als fills...) mostrava com aquest govern no defensa l’ensenyament públic de qualitat.

La situació pels afectats no era (ni és) gens agradable, el cap comença a pensar, massa temps per fer-ho. Massa preguntes que no vols contestar, massa “i si...”..., al menys jo vaig tenir la sort d’encadenar dos substitucions al mes de novembre, de tornar a sentir-me útil, encara que fos només per un temps.

Entre mitges vaig haver de prendre una dura decisió, marxar de Vilafranca. Menys els sis mesos que visquí al Berguedà, Vilafranca havia estat la meua residència a Catalunya, és de fet, tret de València, la ciutat on més temps he estat. No es que conegués a tot el món, però ja havia fet un cercle, amb el difícil que això és. Però com el servei territorial de Barna Comarques semblava molt, vaig canviar-me al Vallès Occidental, si vaig venir a Catalunya fou pel treball, i això és el que jo buscava, treball.
Al desembre tres dies a Tarrassa. Després “vacances” a la terreta.

Quina havia estat la meua actitud durant eixos tres anys? M’havia deixat portar, francament vivia instal•lat en la inèrcia absoluta, deixant-me portar i sense prendre el control de la meua vida. No sabia on estava el meu lloc, de fet no tenia lloc. A València, no tenia treball però és on feia els meus plans de futur; a Catalunya treballava però no feia plans de futur (de cap tipus, incloent els emocionals). Simplement intentava passar-m’ho bé i prou.

Marxar de Vilafranca però va fer-me reflexionar. No podia seguir així, la meua vida necessitava (necessita) estabilitat. Calia reprendre el control sobre la vida, fer plans, sentir-se part d’alguna cosa. A València vaig trobar allò que buscava, el que podia donar sentit al meu vagar errant pel món. Vaig trobar-la. Però clar vaig haver de marxar després de vacances, ara al Vallès, que em perdonaran els seus habitants però és prou lleig, molt industrial, no dubte que té indrets per descobrir i que viure tocant a Barna està molt bé, però enyoro els verds del Penedès....

Un nou poble, un nou començament. Prompte em donaren una substitució, dos mesos, donant només primers d’ESO, al poble de Dani Pedrosa. Un bon lloc, un alumnat agradable, uns companys simpàtics i un equip directiu dialogant i batallador. I el més important, una lluentor a la cara quan arribava el cap de setmana i em tornava cap a València. Un horitzó d’oposicions, una aposta de futur. Estabilitat. Seguretat.

Però... la vida és un camí on trobem més pedres que flors. El març la substitució va acabar i els dies de nomenaments van anant passant sense obtenir cap, finalment els darrers abans de la Pasqua em donaren una substitució però per després de les vacances, “menys dona una pedra” pensí. Em vaig centrar en les oposicions, malgrat que només siguin 40 les places al País Valencià; i en l’esport, que des de que vaig començar a fer de docent m’ha vingut molt bé per relaxar-me i fer fora la tensió intrínseca al nostre treball. Ja em va quedar clar que no cobraria les vacances aquest any així que també era hora d’actualitzar el currículum i preparar-lo per l’estiu.

Tanmateix estava content, fins i tot podem dir que era feliç. El treball per primera vegada en tres anys era una cosa secundària... però prompte no va ser l’únic que em va tornar a faltar. Pot ser la meva necessitat d’estabilitat, de donar sentir a una vida errant, va espantar allò que me la donava. Ella va marxar també.

Ara ja no vaig a la deriva, ara ja m’enfonse. Faig balanç d’aquests tres anys i uns quants mesos...i el saldo no és positiu. Cursos, temps, esforços per adaptar-me a ser mestre i quan he fet de “tonto útil” el departament, com a tants altres companys, ens ha llançat a una paperera com si fóssim cleenex usats. Això per un costat, per altre la facilitat del deixar-se portar, la facilitat de la inèrcia, la comoditat de la soledat i el por al fracàs, que una vegada trencat i vençut es transforma en ànsia per no tornar al mateix estat va trencar la meua estabilitat.

No se que faig aquí, no se per què la docència quan el meu cap, el Sr. Maragall només fa que maquinar per empitjorar més la situació del col•lectiu de substituts, quan a nivell social estem mal vistos, quan de vegades, a classe, em sent com si li parlés a les pedres; quan moltes vegades no em dona temps ni a conèixer el nom del meu alumnat ni dels meus companys, quan allò que hauria de ser un clam contra el conseller per part del professorat i la ciutadania no són més que crits desesperats d’uns quants i silencis de la majoria...

Pot ser és hora de plegar, de tornar a casa, de plantejar-se altres alternatives..., el curs vinent no té pinta de ser millor. Les opos no crec que les aprovi. Al Vallès no crec que m’acostumi. A ella em costarà oblidar-la. I si hagués estudiat una altra carrera? I si hagués dedicat més temps i esforç a Història per obtenir una beca (difícil no seria la paraula més exacta per la meua carrera)? I si no hagués marxat de València? I si hagués sigut més pacient? I si, i si, i si, i si.... tot son i si... i ja no trobe consol ni en els somriures dels alumnes, ni en la complicitat dels companys...

I si, més dur és treballar a la mina, o creuar l’estret, o anar-se’n a l’altra punta del món, o tenir problemes de salut. Però jo ara intente buscar el meu lloc, el meu destí i fer el meu camí i em trobe desorientat i perdut. Sembla que fou ahir, però ja queda lluny el 30 de gener del 2007...

7 comentaris:

tacirupeca ha dit...

pense que deuries de deixar de pensar "com hauria sigut tot si..." si et fiques a pensar-ho, tot pot canviar en un segon, un segon abans que isques de casa, un segon menys que t'entretinguis... fes el que penses que és millor per millorar el que tens, si allí no estàs agust, per què no tornes a la teva terra? per què en lloc de dir "no vaig a aprovar les opos" estudies i ho intentes?

desde la meua humil opinió, deixa de lamentar-te i fes per canviar les coses que no t'agraden, aquelles que estiguen al teu abast.

ÀNIM!!

Anònim ha dit...

Muy apropiado.

O eso o te apunto al grupo de facebook "te pegaba dos hostias y te quitaba la tontería"

Actúa en todo lo que dependa de ti.
COÑO!

Un amigo que te quiere.

Rosita

Manu ha dit...

Lo mismo digo... lamentarse está bien un momento dado (pero solo un momento), acto seguido te levantas y sigues haciendo todo lo que esté en tu mano.

En cualquier caso, ánimo... aquí siempre nos tienes apañero :)

Marias ha dit...

Bona vesprada

Hui, amb resaca d´ahir a la nit i intetant concentrar-me en el tema 14 de la opo que compartim...he arrivat a la conclusió que encara tinc massa resaca...llegint les últimes publicacions d´ADOCDEP he fet el link del teu espai, per pura curiositat la veritat, però ara em vull dirigir a tu i felicitar-te per "Història d´un neomaestrillo" ja que has fet un repàs emocional a la vegada que molt realista del que tan tu ,com jo i com tans i tans valencians han sigut els nostres raders 3 anys....en tot xiquet, en els " I si", en el pas per primària etc etc, fins i tot en la meua nostàlgia al barri de Sants.Crec que deus de ser el xic del que ja fa tres anys un bon amic teu que crec que ara està per Torrevieja em va dir que tenia un amic que també va anar a Catalunya...la nostra particular Alemanya del anys 60...

Felicitats per l´article i molta sort!

Marias

Emilio ha dit...

Ánimo hombre, en la vida todos nos encontramos momentos difíciles y obstaculos que aunque en el momento nos parecen insuperables con el tiempo quedan en anécdotas. El que tiene dificultades aprende y cada vez se hace más fuerte, se le pone el culo de piedra de tantas hostias, el que no las tiene se ahoga un vaso de agua... cuál prefieres ser a la larga? Yo lo tengo claro...

Neomaestrillo ha dit...

El temps pasa i tot es relativitza, allò que fa uns dies era negre hui s'acosta més a la grisor habitual, i pot ser prompte, s'obrin espais per on entre la llum del sol i el blau del cel...

Marias, si en efecte, sóc jo l'amic del que ara para per Torrevieja (paraula associada a la meua ment a Maira Gomez Kemp i l'1,2,3...), m'ha fet molta gràcia la comparació amb l'Alemanya dels anys 60, crec que la faig meua amb el teu permís, pot ser hauríem d'escriure un guió i fer la nostra versió de "Vente a Alemania Pepe"
Un viatge professional, intelectual, emocional... que sabem quan va començar però no sabem quan acabarà!
T'he llegit alguna vegada al fòrum de l'Ustec i crec que ara estàs a la terreta sense feina, espere que això canvie prompte!

En fi, gentola no os preocupeis, días de bajón los tiene cualquiera... de derrota en derrota hasta la victoria final!

PobleInsubmís ha dit...

El que és hora, estimat Neomaestrillo, és de fer tot el possible des la insubmissió personal a aquest sistema corrupte per tal d'encendre la guspira que ho faci saltar tot pels aires. Seria molt millor això que continuar amb les injeccions d'anestèsia social, que ja fa massa que duren.

"A POR ELLOS" !!!