Hola!!
Tal dia com hui fa dos anys vaig tenir el meu primer nomenament com a mestre. Recorde perfectament l'emoció del dia anterior quan vaig vore que havia d'assistir als nomenaments, el viatge en tren, l'arribada a Barna, ciutat que en aquell moment no coineixia molt bé (de fet ara tampoc!), l'acte de nomenaments, els nervis posteriors (no sabia ni on estava el poble on havia d'anar...), i encara sembla que fou la setmana passada...
Dos anys d'experiències, de records imborrables (bons i dolents), dos anys en els quals crec que he canviat prou, he aprés a vore les coses des d'altres perspectives i a entendre moltes coses, ara valore molt més l'educació que vaig rebre, tan per part dels meus pares, la família i també a l'escola i el institut. He aprés també a viure soles, a eixir-me per mi mateix, a no necessitar de ningú..., en definitiva crec que he madurat molt.
Maika, Carme, Maria Jose, Montse, Joan, Pere, Xavi, altra Montse, Núria, altra Núria (de fet moltes Núries i Montses!), Adrià, Carles, Raül, altra Carme.... molts companys els que he tingut en aquest dos anys, companys que m'han ajudat a ser cada dia millor mestre i a crèixer com a persona. Crec que en aquests dos anys he tingut molt bona sort en aquest sentit, i espere que continue.
Laia, Clara, Carles, Àfrica, Xavi, Martí, Sergi, Cristina, Andreu, Candela (la meua primera classe al complet!); Yeison, Steeven, Nicole, altra Laia (tb moltes Laies), Joel, Javi, Manel, Alba, Cristian, Christian (si diferenciats...), Imane, Jose, Pau, Dani, Jaume, Guifre, Jaroslav, Marc... alumnes que han gaudit, patit, aguantat, disfrutat..., la meua docència. Me'n recorde de casi tots, i als que no puc ficar nom si que puc ficar-lis cara. Sense ells no seria res, ells son cada dia la meua avaluació continua.
730 dies com a mestre de Primària, m'ho diuen fa 850 dies i no m'ho hagués cregut! Encara em quede uns quats dies com a mestre, com a mínim fins final d'aquest curs. El vinent espere i desitje encetar-lo com a profe. Mentres tant, "que nos quiten lo bailao"!
I tú, que em contes?
Tal dia com hui fa dos anys vaig tenir el meu primer nomenament com a mestre. Recorde perfectament l'emoció del dia anterior quan vaig vore que havia d'assistir als nomenaments, el viatge en tren, l'arribada a Barna, ciutat que en aquell moment no coineixia molt bé (de fet ara tampoc!), l'acte de nomenaments, els nervis posteriors (no sabia ni on estava el poble on havia d'anar...), i encara sembla que fou la setmana passada...
Dos anys d'experiències, de records imborrables (bons i dolents), dos anys en els quals crec que he canviat prou, he aprés a vore les coses des d'altres perspectives i a entendre moltes coses, ara valore molt més l'educació que vaig rebre, tan per part dels meus pares, la família i també a l'escola i el institut. He aprés també a viure soles, a eixir-me per mi mateix, a no necessitar de ningú..., en definitiva crec que he madurat molt.
Maika, Carme, Maria Jose, Montse, Joan, Pere, Xavi, altra Montse, Núria, altra Núria (de fet moltes Núries i Montses!), Adrià, Carles, Raül, altra Carme.... molts companys els que he tingut en aquest dos anys, companys que m'han ajudat a ser cada dia millor mestre i a crèixer com a persona. Crec que en aquests dos anys he tingut molt bona sort en aquest sentit, i espere que continue.
Laia, Clara, Carles, Àfrica, Xavi, Martí, Sergi, Cristina, Andreu, Candela (la meua primera classe al complet!); Yeison, Steeven, Nicole, altra Laia (tb moltes Laies), Joel, Javi, Manel, Alba, Cristian, Christian (si diferenciats...), Imane, Jose, Pau, Dani, Jaume, Guifre, Jaroslav, Marc... alumnes que han gaudit, patit, aguantat, disfrutat..., la meua docència. Me'n recorde de casi tots, i als que no puc ficar nom si que puc ficar-lis cara. Sense ells no seria res, ells son cada dia la meua avaluació continua.
730 dies com a mestre de Primària, m'ho diuen fa 850 dies i no m'ho hagués cregut! Encara em quede uns quats dies com a mestre, com a mínim fins final d'aquest curs. El vinent espere i desitje encetar-lo com a profe. Mentres tant, "que nos quiten lo bailao"!
I tú, que em contes?
3 comentaris:
¡Felicidades, Neomaestrillo, que cumplas muchos más, jajaja!
Que sigas disfrutando, aprendiendo, compartiendo y creciendo con todos tus compañeros profesores y con todos tus alumnos. Y sin desanimarse, así debe ser.
Yo también creo que cuando uno se mete a esto necesariamente le cambia la manera de mirar a los chicos, a la institución, a la familia... Has de tener una nueva perspectiva de las cosas, quieras o no quieras.
Me ha encantado eso de que tus alumnos son tu verdadera evaluación continua, ¡es la pura verdad! Son el espejo que nos devuelve la imagen que damos, nos guste o no.
Felicidades de nuevo.
Nos leemos (aunque yo con dificultades, la verdad)
Un saludo
Hola Neomaestrillo!
Esta es la primera vez que entro en tu blog y me ha gustado mucho, sin duda lo agregaré a mis lecturas favoritas :) Yo soy una futura novata-sustituta recién inscrita en las listas este año y a la espera de que me llamen en breve muerta de miedo pero con ilusión. Gracias por compartir todas tus experiencias con detalles, ayuda saber un poco de cómo lo viven los demás cuando no conoces a nadie del mundillo pero sólo oyes comentarios desalentadores sobre profesores (sobretodo si son nuevos y sustitutos). Gracias por tu positividad!
Neomaestrillo, ets valencià, oi? Si ho ets, la meva felicitació: Teniu totalment conquerida la llista de substituts a Catalunya. Potser que en lloc d'envair-nos en massa lluiteu perquè el fucionament de la llista d'interins al País Valencià sigui una miqueta menys tercermundista (encara més que el funcionament que la d'aquí, que ja és dir) perquè CADASCÚ PUGUI TREBALLAR DIGNAMENT A LA SEVA TERRA. No és cap crítica sinó una trista reflexió que et faig. Ja és penós, com a gracienc, tenir un treball precari a l'ensenyament si tens la feina a prop, però encara és molt més penós tenir-la a més de 250km de casa. Això, directament és patètic. És clar que no és culpa vostra.
Salutacions d'un 21.000
http://pobleinsubmis.blogspot.com/2009/02/el-venedor-de-llaminadures.html
Publica un comentari a l'entrada