dimarts, 16 d’octubre del 2007

De Rectificacions i noves lluites.

Hola!
Ja fa més d'una setmana que no deixe cap escrit, he estat prou enfeinat a l'escola i després havia de disfrutar del llarg cap de setmana, que per cert m'ha vingut molt bé per carregar les piles, encara que la tornada és va fer difícil, dies de goig fan que la tornada a l' "exili" tinga un regust aspre.
Abans de res vull rectificar, la dona que estic sustituint no té la cara més llarga que un dia sense pa, sino que la pobra va patir un patatus i va estar ingresada a l'hospital, per això no sabiem res d'ella. Això demostra que generalitzar no és una bona cosa. Restaré a mi actual destinació com a mínim fins el Nadal, encara que possiblement més temps.
Dit això, hui vull parlar de la meva nova creuada i d'alguns càrrecs i situacions que no entenc. Es suposa que l'escola pública ha de garantir la igualtat d'oportunitats; des de fa uns anys l'escola pública admet ha nois i noies amb deficiències mentals, una política basada en un suposat progressisme integrador. Jo no ho veig així, relacione les dos idees, com podem garantit la igualtat d'oportunitats si tenim un alumne que necessita el 80% de la nostra atenció? No estem discriminant a la resta?
Pot ser aquest raonament portat a un extrem màxim i simplista algu ho veja com un rebuig cap a tot tipus d'integració i aïllament dels alumnes amb deficiències, però no és el que jo planteje. Un alumne inmigrat al principi pot requerir una atenció més personalitzada, té l'aula d'acollida, però arriba un moment que és plenament un més. Els alumnes amb deficiències mentals, molt dificilment els acabaràs integrant i moltes vegades suposen un factor desestabilitzador, si mentre la resta fan deures a ell li deixes dibuixar, sempre haurà algu que vullga dibuixar com ell. No se si m'explique (com deia Buenafuente). El cas és que jo trobe que al final ni li acabes donant a tot el que necessita i a més perds el control de la classe, siga con siga, es produeïx una discriminació.
És ací on entren els psicopedagògs, psicòlegs i l'ent anomant EAP. Al temps que porte donant classe no he vist francament cap actuació positiva per la seua part, sempre es queden a un planol molt teòric, sense voler acceptar que la realitat possiblement els supera, quan no empren un llenguatge com de superioritat cap a tu, i a més, et diuen com has de donar classe a 27 alumnes, on no només els alumnes amb discapacitats mentals suposen un repte. Molta teòria barata però poques pautes d'actuació pràctiques amb utilitat.
Jo planteje que els alumnes amb discapacitats haurien de poder disposar de centres on els portaren de manera molt més personalitzada, on allò important no fos el contingut de les matèries sino la seua formació com a persones, la seua sociabilització, i que després, i segons els casos, tingueren espais i matèries comunes amb l'alumnat de primària i secundària. No crec que això siga ni feixista, ni res, sino molt més progressista que el que hi ha ara. Però clar és això són molts més euros, i és més fàcil dictaminar polítiques integradores que intenten difuminar els problemes però sense solucionar-los.
En fi, així anem. Per cert si algú té programacions de castellà, dibuix i medi natural dels cursos del cicle mitja de Primària que m'ho diga. Les necessite!!
I tu, què em contes?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola, si vinguessis a Girona trobaràs centres així simplement perquè és una provincia més rica. L'integració mai acaba de funcionar bé del tot. Aqui poden fer compartir les dos escoles diferentes, es a dir, la normal i la d'educació especial, pero sempre hi ha un moment que els nens volen quedar-se tots els dies a l'escola d'educació especial perque veuen que allà avançen més. Ho dic per experiència perquè ès el que ha passat al meu fill. Ara és superfeliç i esta aprenent molt mès que a l'escola ordinària. A Barcelona vam tenir molts problemes quan hi viviem perquè no hi ha prou mitjans per aquest nens. Sort que vam anar a viure a la provincia de Girona tot un canvi. Però és el que tu dius tot això i moltes altres coses que haurien de millorar costen diners i no hi han o no se'ls volen gastar.