Propòsits de Nadal!

Records de feina

Som i serem! El què? Això ja no ho se! Les últimes entrades d’aquest bloc, malgrat el temps que transcorregut, n’eren profètiques! Hui puc dir que sóc un docent sense treball, que no tinc alumnes que atendre, ni exàmens per corregir. Hui sóc un retallat, un aturat més que engruixa les xifres d’aquest estat! A pels 7.000.000 milions!!!

Algunes coses, però, han canviat: he conegut a una xica meravellosa que m’estima tan o més com jo a ella, trasforma la monotonia i el avorriment del temps d’atur en felicitat i benestar, ella es la meua alegria ; ja no visc a l’exili, de nou estic a València, cuidant de mon pare més que ell de mi, coses de l’edat dels dos, això pot ser el més dur, perdre la independència i la llibertat sempre costa! Per últim, i el més preocupant, m’he engreixat, ja tenim una edat i les lesions no perdonen!

Ja fa dies que em rondinava pel cap l’idea de tornar a escriure, encara no se si aquesta vegada seré més constant a l’hora d’actualitzar o si una vegada més, prompte ho deixaré córrer... però necessite escriure, per mi és una teràpia que a hores d’ara no puc omplir copiant notícies al facebook... necessite quelcom més íntim, on tingui que preocupar-me per la llargària!

Pot ser tornaré a parlar d’educació, de política, d’economia o de mi mateix! Pot ser acabaré parlant de trivialitats, no ho se... ja es veurà. Al cap tinc unes quantes idees, espere desenvolupar-les! D’ací a finals d’any tornaré tinc el propòsit de deixar com a mínim un parell de reflexions que espere trobeu interessants. L’únic que tinc clar és que segurament escriure en català, ací a València no tinc moltes ocasions per parlar-lo així que vull fer-lo servir per no oxidar-me massa!

De moment, per mentalitzar-me us deixe aquesta entrada, un aspecte renovat i una llista d'enllaços actualitzada.

Fins llavors, us desitje el millor!

Salut! (i III República)

I tu, què em contes?

Trencant el silenci!

Salutacions!

Times goes by so slowly! Cantava la reina del pop! Quanta raó tenia! El pop, una música moltes vegades menyspreada pel seu caire comercial, però que és la que més arriba a les masses i amb la que molta gent s'identifica... en el fons encara tenim el esquema mental d'alta cultura - cultura popular, així

ens va!

Per què trenque el meu silenci? No ho se. Pot ser ja era hora, pot ser estava preocupat pels quatre gats que es passaven per aquest racó de la blogosfera (terme que comença a semblar propi del Paleolític a l'era del twitter i el facebook), pot ser perquè estava avorrit aquesta calurosa i húmida tarda nit d'estiu a València. Les raons que ens porten a fer les coses sempre són difícils de comprendre.

Finalment vaig treballar el curs passat. Des del gener fins al final de curs vaig tenir el privilegi d'impartir classes a un institut de la Catalunya Central on vaig disfrutar com mai de la meua tasca docent. Els companys em van fer sentir com a casa des del primer dia, els alumnes... en fi, de tot va haver-hi però em vaig portar un gran record d'ells, especialment del 4t on vaig ser tutor. Un 4t desheretat i etiquetat per part del professorat, però que a nivell humà tenien un cor inmens i que més que rebre classes, necessitaven a algú que els escoltara. Tampoc ho dibuixaré com un camí de flors, més d'un dia vaig marxar a "casa" calfadet, enfadat i disgustat. Però tots hem sigut adolescents... cal una empatia cap a la docència que moltes vegades oblidem.

Les oposicions? No comments. Ni vaig preparar-les. Vaig pensar que per la meua cara bonica obtindria una plaça! Porqueyolovalgo en estat pur!! No, no fou tant, però si que aní superconfiat i tranquil, com vaig vore tan poques opcions (75 places, +1900 aspirants) no m'ho vaig prende seriosament. A més, com sempre buscant causes externes, si al institut vaig estar-hi prou content no tant al pis, tenir com a companys a jardiners místics i aturats seguidors d'Intereconomia no ajuda molt. I especialment el haver de preparar-me moltíssim les classes de Geografia de 2n de Batxillerat: correccions, powerpoints (amb els quals m'estava literalment hores al dia), resums, preparació d'exàmens, comentaris...; més la preparació de la resta de matèries (3r i 4t, geo-hist!), doncs no em deixaven molt de temps per a la preparació de les opos. Malgrat tot em va fotre una mica la nota... un 3 es la meua pitjor nota des del primer any que vaig presentar-me, quan aní amb una programació prestada i un parell de capítols del llibre de Hobsbawm (Historia del Siglo XX) llegits...

Ah! Una setmana abans de les opos estava a Roma de viatge de fi de curs. Una gran experiència però clar, pot ser no és la millor manera d'abordar unes opos. Però insistint en la idea, no em queixe, que no mereixia molt més. De tota manera meyns d'un 7 i escacs al procès d'oposició no m'haguès valgut per res. Companys i amics amb notes altes, més de vuit, han quedat fora. Crec que el procés d'accès a la docència necessita un canvi radical, i el que s'enceta aquest curs pense que no és el més adient.

La qüestió fonamental és: ha canviat alguna cosa des d'aquell post titulat "mediocritas"? Pense que substancialment, no. No he aconseguit fer eixe canvi que vull, pot ser només estic als inicis, les coses no canvien de la nit al dia, però encara estic lluny d'arribar a allò que vull ser. La veritat es que la inèrcia continua sent una força poderosa, al memys certa autocompasió que vaig arribar a tenir ja ha marxat. L'autocompasió és pròpia dels dèbils, la lluita és el que ens fa forts. Continue lluitant sense vore el final del camí, de vegades no veig ni el camí. De vegades no lluite. Pot ser m'he decidit a escriure perque porte uns quants dies amb una actitut pròpia d'aquells llunyans dies de la tardor passada.

El dimecres són els primers nomenaments del curs. Segurament esdevindran com el primer pal del curs. I necessite treballar, treballar em llibera la ment. Treballar em du lluny d'aquesta ciutat decadent, d'aquesta decadència acomodada. No diré res sobre les retallades, què més pot dir-se quan fa uns dies s'ha consumat un colp d'estat parlamentari que reforma la Constitució sense preguntar als ciutadans per garantir el pagament del deute estranger? Pot ser ja no som ciutadans, sino serfs. Pot ser ja no som un estat-nació, sino una colònia.

Això em porta vers altra reflexió. Quan més necessària és la lluita social, quan per fi comença a articular-se un moviment de contestació social, adopte una possició més pasiva. Més enllà d'anar a les protestes convocades per DRY i la meua presència en un parell d'assemblees a Plaça Catalunya, la meua relació amb el 15M ha sigut nula. Pot ser m'he cremat massa abans de temps.

Com podeu observar si que sòc constant en una cosa: la incertesa. De tot i vers tot. Bó, pot ser la vagància també siga una constant o al menys una variable periòdica. Es difícil escapar d'ella amb el camí escollit fins ara. O pot ser la certesa només siga el somni petit-burgès de l'estabilitat econòmica i sentimental. L'ideal esmenat a l'anterior post de propietat i família. A una societat burgesa i consumista com la nostra es difícil escapar dels seus ideals col·lectius...

Tanmateix ara sòc més fort que fa un any. O pot ser m'aferre al dogma jueu-catòlic del patiment i la glória, i espere que després dels patiments arriben els meus moments de glòria. Redempció mitjançant el sofriment. Si, ho dic obertament, fa un any que no toque una dona de forma impúdica i lasciva, pot ser això estiga relacionat. O no.

Pot ser en un altre post aborde de forma més acurada les retallades socials del govern dels millors de Mas Tisores, la situació política de l'estat, el repte del 20-N, de les revolucions àrabs, de la guerra civil libia, o la dimissió de lo Molt Honorable i l'arribada del "Ciudadano Fabra" a la presidència de la GenVal. O pot ser estiga un altre any en silenci.

Felicitat, prosperitat, solidaritat. Fins a la victòria!

Salut i República!

I tú, què em contes?

PD: des d'aquest peti racó del hiperespai el meu suport a la lluita dels estudiants xilens! Força i endavant!

PD: també manifeste de forma inequivoca, malgrat tot, l'adscripció de Neomaestrillo als postulats de DRY.

Mediocritas

Aloha!

Aquesta entrada és la que més m’ha costat d’escriure. Uns quants mesos han passat des de que vaig deixar les darreres línies a aquest petit racó de la xarxa global. Mesos tristos per mi, obligat per les circumstàncies a tornar a València, vaig preparar-me un any més les oposicions, tanmateix el meu cap estava ben lluny del temari i la programació, el mal de cor era més fort que no la fredor de la ment. No ens enganyem portava prou temes preparats i la meua programació és molt bona, però com sempre la part pràctica coixejava, encomanant-me als deus per tenir una aparició que no va ser. Malgrat tot el colp de suspendre va ser molt dur, especialment a Madrid, on vaig dipositar moltes esperances, però el tribunal no va dipositar gaires en mi, obtenint un altre 4, nota que no és més que un espill de la meua vida. Però com apuntava, el meu cap va dedicar més temps a altres coses que tampoc havien eixit gens bé.

Ben cert és que si ara molts de nosaltres no estem treballant no és perquè no siguem necessaris sinó per la retallada que el Govern “social, catalanista i de progrés” ha efectuat, no deixa de ser paradigmàtic que el curs amb més alumnes de la història el número de professors siga inferior, pujant les ràtios, finalitzant els desdoblaments de grups i perjudicant, en definitiva, l’ensenyament públic, un dels pilars dels estats de benestar. Això no pot negar-se, però també és ben cert que cadascú de nosaltres també té part de responsabilitat en la seua situació. Al menys jo considere que la tinc en la meua.

Aquests mesos altra cosa no, però temps per pensar i donar-li voltes a les coses n’he tingut i molt. He examinat tota la meua vida des de que tinc consciència, he valorat les decisions preses i no preses, les coses fetes, els projectes inacabats, els somnis que al llit s’han quedat... i el que he vist no m’ha agradat gaire. Superats els trenta, què tinc? Res. Només un grapat de bons amics i amigues, que no és poca cosa, sense el seu suport, els seus ànims, les seus mirades, les seus paraules i silencis, pot ser ara no estaria ací escrivint. Jo els estime i lis dec moltíssim, com també a la meua família més propera, però això no em plena, ja que la resta de la meua vida sembla un vaixell a la deriva, un vaixell on el capità ha perdut la brúixola i no sap cap a on girar el timó.

De menut vaig estar força malcriat, ser fill únic té més desavantatges que avantatges. A més, sovint a casa el clima no era el més agradable i els meus pares havien de treballar moltes hores al dia, trobant massa prompte una llibertat que no vaig saber gestionar. Sempre m’he considerat una persona intel·ligent, de fet així estava considerat a l’escola, tanmateix era, i soc, una persona eminentment mandrosa, només quan un assumpte m’ha interessat li he dedicat temps i esforç. He deixat moltes coses inacabades: idiomes, informàtica, audiovisuals, esports... però també persones, projectes, col·laboracions; quan acabava l’entusiasme inicial i es feia necessari un esforç sovint ho deixava córrer...

Quan arribes a certa edat pot ser és fàcil veure les coses amb una perspectiva que no tens quan ets més jove. Però ara veig aquell xiquet que va arribar al institut, aquell que encara tenia por a la foscor, aquell que ofuscat pel seu estúpid sentiment de superioritat ignorava el seu problema de sobrepès, aquell que es pensava que era més llest del que reialment era, aquell amb problemes per relacionar-se amb la resta de companys... i no puc evitar pensar que es va equivocar, que no va treure profit de les seus capacitats. Ben cert és que aquell jove vivia a un mon trist però enlloc d’optar per la superació va escollir la inèrcia, enlloc de superar els obstacles va elegir la comoditat, enlloc de la duresa de la realitat va escollir la dolçor del somni.

I així va ser com la llei del mínim esforç i el narcisisme s’instal·laren definitivament a aquell jove durant molts anys. Amb comptagotes treia les seus capacitats, com quan en estiu del noranta i poquet, amb un bon grapat d’assignatures suspeses, degut a que una vegada més no es va fer responsable de la llibertat que l’ensenyament públic oferia a aquells que veníem de la ferma vigilància dels col·legis religiosos, va aprovar sis assignatures al setembre, dedicant una hora o menys al repàs dels continguts en tot l’estiu, i quedant-se fins a altes hores de la matinada jugant a la megadrive el dia d’abans de començar les proves. Clar l’any següent va repetir curs, segon ja no era un passeig, però aquesta fallida només li va ficar les piles uns mesos. Resumint, crec que només vaig estudiar de veres una volta quan anava al institut, va ser per un examen de recuperació de tercer de BUP de Ciències Naturals quan anava a COU. Això i la setmana anterior a la selectivitat, como no havia fet res en tot el curs a anglès i castellà em va tocar fer un intensiu. Mediocritat enlloc d’excel·lència.

Ara ho pense... podia haver fet tantes coses, haver optat per camins diferents, camins que m’hagueren portat a altres realitats diferents a la existent. Però no, vaig decidir escollir una carrera amb poca sortida laboral com és Història, només perquè vaig tenir dos grans professors de la disciplina al institut, dels pocs que em varen motivar i exprimir. També perquè m’agradava. Quan vaig fer la carrera no tant, de fet crec que poques coses vaig aprendre als sis anys que em passí a la facultat, al menys a les classes, altra cosa és a les converses amb els companys, alguna matèria en especial i com no, amb el meu mestre, gràcies al qual vaig recobrar el meu amor i respecte per aquesta ciència, sovint menyspreada, sovint manipulada, sovint tergiversada, però que és el més subversiu de tots els coneixements i el origen de tot el que som (i podríem ser). Però com a carrera universitària és mediocre, no exigeix cap esforç intel·lectual, no suposa cap repte personal. De fet si em va costar sis anys és perquè vaig estar a punt de deixar-la en més d’una ocasió, ja que no m’omplia; a més factors de caire personal feren que en un parell d’anys no prestarà gaire atenció a la carrera. Ara la facilitat queda palesa quan és possible traure vora 120 crèdits en un any, mantenint la vida social. Una vegada més, més mediocritat.

Potser algú trobe massa dura la paraula mediocre, però sense el seu significat pejoratiu, crec que és la paraula més adient per al que vull expressar. Si la nostra societat és injusta i mediocre, és perquè els qui la conformem som egoistes i mediocres. Jo ho reconec i aquí puc dir-lo al món, soc mediocre per elecció. Només hi ha un camp on no em considere mediocre: a la tasca docent. Vaig arribar a la docència no per vocació ni elecció sinó obligat pel mercat laboral, els meus objectius quan acabí la carrera s’orientaven cap altres opcions, però finalment la no consolidació dels projectes i la influència del cercle d’historiadors que freqüentava m’aproparen cap a la docència, que en va enamorar des del el minut zero. Crec que poques coses en la vida poden ser tan agradables com ajudar als joves en el seu procés formatiu com a persones, més enllà de la mera transmissió d’uns coneixements més o menys vàlids i útils.

Però una persona com jo està capacitada per ser professor? No és sinó un reflex de la mediocritat social que algú com jo haja acabat donant classes? Al menys de forma temporal ja que aquest curs ho veig difícil i si l’any vinent no aprove les oposicions crec que em puc oblidar per molt que estiga a la borsa. Dit d’altra forma, perquè la meua situació actual és immerescuda? Per quina raó no hauria d’estar a l’atur? Objectivament no he superat eixa barrera, pot ser estúpida, però és la única existent, anomenada procés d’oposició.

Si aquestes reflexions les extrapolem més enllà de la situació laboral la resposta pot ser la mateixa. Què he fet jo per tenir allò que no tinc? Què he fet per tenir un pis? Què he fet per tenir una parella? Que he fet per formar una família? Què he fet per canviar la societat? O què no he fet per tenir tot allò que suposadament hauria de tenir? A la nostra generació se li va vendre un ideal social treball-independència-casa-família, aconseguit per alguns, llunyà per altres. I si, pots tenir clar que això és un model burgés creat amb l’objectiu d’enfortir i reproduir el sistema; però a tots i totes ens ha influenciat i com a model social preponderant, d’una manera o altra, el volem.

Dit d’altra manera, què he fet jo per gaudir de la felicitat? Què és la felicitat? Supose que cadascú tindrà una concepció de la mateixa. Jo només tinc clar que hui no soc feliç. No puc ser feliç sense treball, no puc ser feliç sense la meua independència –material i emocional-, no puc ser feliç en soledat. Puc desfruitar els moments, i ho faig, però al final del dia, quan arribe al meu llit, no puc deixar de sentir sobre mi la llosa del fracàs. Trobe que he malbarat molt de temps de la meua vida, temps que no tornarà. També tinc clar que encara em queda molt pel davant, potser no haja viscut encara ni un terç de la vida. Que puc capgirar la situació, però és possible que no ho aconsegueixi. La única certesa és la incertesa.

Què vull expressar amb aquest escrit? No ho se. Necessitava escriure com em sent, veure els meus sentiments plasmats en paraules. Moltes vegades callem per por. Jo no tinc por, només aquells que tenen alguna cosa a perdre tenen por. Pot ser això no siguen més que estúpides reflexions d’un panxaplena occidental, o d’algú amb pretensions de superioritat. Pot ser un crit de desesperança, pot ser un intent de fer reset. Poden ser moltes coses o pot no ser res. Estic enfadat amb mi, amb el món. Al món puc perdonar-lo, l’autoperdó requereix temps, requereix esforç. És un repte on espere no quedar-me a mitges com sempre.

I tu, què em contes?

1x1 = 0

I la roda gira i gira... hui últim dia al ies on he estat les darreres dues setmanes. Per primera vegada des de que faig aquesta feina no m'he acomiadat del meu alumnat ni dels companys. No tenia ganes, per a què? Demà a esperar, i si no hi ha sort a seguir esperant sense desesperar.

Però hui no vull parlar de com me trobe, del que sent, sinó tornar a carregar contra les polítiques educatives del Sr. Maragall i del govern de progrés i catalanista per extensió. Quina és la gran mesura que solucionarà tots els problemes de l'ensenyament? Per als savis que gestionen l'ensenyament públic d'aquest país tot es solucionarà mitjançant el projecte 1x1.

Aquest projecte és la famosa mesura de Zapatero de que tots els alumnes tinguin un portàtil, aquest projecte és el mateix que al meu país no es desenvoluparà ja que segons Font-de-Mora, un altre geni de la gestió de l'ensenyament públic, diu que pot deixar cecs als alumnes; aquesta és la gran idea que ens portarà cap a les posicions cap davanteres de l'ensenyament europeu. Per què clar, tot el món sap que l'actual estat de l'educació és per culpa del professorat que tenen tres mesos de vacances, treballen poc entre setmana, tenen uns sous altíssims i fan molts ponts. És clar que si, vivim millor que Díaz Ferran!

Personalment no estic en contra dels ordinadors, em semblen una eina molt útil, nostres alumnes malgrat no saber justificar un document, prémer F5 per actualitzar o buscar una definició més enllà del primer enllaç del google, són fills de l'era digital. Nostra tasca ha de ser també la d'alfabetitzar-los en aquest llenguatge i que no s'obri una escletxa digital. Però, em pregunte, aquesta mesura més enllà del seu caire populista i demagògic, té algun sentit? Em torne a preguntar, aquesta mesura, a Catalunya, on casualment hi ha eleccions a la tardor, i on, a setembre el 80% dels centres s'hauran acollit "voluntariament" al programa, té cap sentit més enllà de que el senyor Maragall es dedique a inagurar escoles 2.0 en tornar de vacances (a més de llançar merda als professors)? És més, no seria més útil dedicar aquests recursos a contractar més professors, reduir ràtios, incrementar els grups flexibles, les aules d'acollida, els plans individualitzats... que adquirir un ordinador de 10 pusades que francament és incòmode? Per què clar, no només s'ha d'adquirir l'ordinador, els ies i escoles han d'adaptar les seues instalacions per poder treballar amb ells.

Tot això ho dic des de la meua ignorància. Però, quan t'enteres de que per eixemple, a l'últim ies que he estat el curs vinent la ràtio de primer pujarà a 33 alumnes, tens unes impresions prou dolentes de les plataformes digitals (alguna de molta fama ha escanejat el llibre i li ha ficat enllaços trets d'inet, sense comprovar si son segurs), o veus com companys i companys no tenen feina, doncs dius, eixos diners podrien estar millor destinats.

Per què no dotar als centres d'aules d'informàtica de veritat o de carros de portàtils per fer-los servin quan calgui? És necessari que els pares paguen 150 euros (els altres 150 els paga la Gencat) per comprar al seu fill no qualsevol ordinador sinó només els de 4 marques escollides (i això és per disimular per què fins ara algú de la GenCat tenia cosins a la Toshiba..., hom no pot sospitar que algú es forra amb aquestes mesures)?

Pot ser els nostres dirigents s'han deixat enlluernar per la tecnologia, i han optat per una mesura de caire electoralista, que ja us dic jo, no solucionarà per a res l'estat actual de l'ensenyament. Més profes, més recursos als ies (si ordinarors i pissarres digitals també, però amb criteri), més ies (alguns donen fàstic/pena vore-los), més eines pel professorat, més disciplina, més intervenció social, més implicació dels pares... això pot ser si milloraria l'estat de l'educació, però claro això significa més diners (i amb messures tan progressistes com l'augment del IVA és difícil conseguir-lo... quan una pujada d'impostos a les rendes altes, a les SICAV, o les grans empreses... mai i això que tan a Madrid com a Barcelona hi ha governs de progrés!) i resultats a llarg termini que no encaixen amb mesures populistes, demagògiques i electoralistes.

En fi, així anem. I tú, què em contes?

Història d'un neomaestrillo

I tu què ets? Em pregunten sovint. Fins l’any passat la resposta era prou senzilla “sóc professor però treballe de mestre, bla bla bla” Aquest any aquesta resposta és prou més complicada, però si hagués de contestar amb una frase diria “Sóc un docent precari”.

Ja fa més de tres anys que vaig marxar de València, que vaig deixar la família, els amics, part de la meua vida i vaig venir a Catalunya a dedicar-me a la docència intinerant. Al principi vaig tenir sort, el primer nomenament que vaig tenir que en un principi era per deu dies va acabar sent de cinc mesos, a una aldea perduda del Berguedà on feia, com ja sabeu els que em conegueu i/o heu seguit aquest bloc, de “querido maestro”, tenia junts a 4t, 5è i 6è de Primària, en total deu alumnes, que m’ensenyaren a començar a ser docent i dels quals sempre em recordaré, així com de les companyes que des del primer dia tant i tant em varen ajudar.

Al curs següent, també vaig tenir molta sort, el 20 de setembre em varen enviar a un col•legi a Vilafranca del Penedès, també per uns poquets dies i vaig acabar quedant-me tot el curs. Una experiència molt diferent a l’anterior, però que em va dotar de recursos i em va ensenyar a tenir paciència. I com al centre anterior, vaig tenir la sort de tenir companys que em varen ensenyar moltíssim, que em varen donar ànims quan vaig necessitar-lo. A més vaig descobrir moltes coses meues que no sabia, vaig perdre la por a disfressar-me, a fer el ridícul (bo aquesta mai l’havia tingut molt desenvolupada), a tirar endavant un projecte que va acabar segon de tota Catalunya (ejem!!), i també a fer-me més fort, a no abandonar davant les dificultats (va ser aquí on em varen denunciar als mossos per “agressió”), a creure en allò que faig.

El curs passat la cosa va començar a girar-se, vaig passar per moltes escoles fins que al desembre vaig arribar a una altra escola rural i em quedi fins final de curs, tornant a sentir les mateixes sensacions que el primer any que vaig ser docent, tornant a tenir una relació propera amb les famílies, i tornant a tenir la sort de compartir l’experiència amb companys i companyes de categoria.

Aquest curs, com molts altres companys i companyes, pensava que seria el pas a la Secundària, que després d’haver fet un servei per l’ensenyament i pel país, se’ns reconeixeria la nostra tasca, els nostres serveis, i per fi (parle com a professor de ciències socials) faríem d’allò per a el que ens hem preparat. Ara ho recorde, i pense com hem pogut ser tan il•lusos, aquelles esperances de final d’estiu mirant la pàgina de la GenCat, esperant una destinació... que no va arribar ni a finals d’agost, ni a principis de setembre, tampoc a finals d’eixe mes...; pensàvem “bé, segur que després del pont d’octubre ja ens donen alguna cosa” (clar sabíem que molts ies i escoles no tenien les plantilles completes, que faltaven molts professors i mestres)..., però tornarem a ser babaus. Octubre va terminar i molts de nosaltres, que havíem estat emprats pel Departament en un moment d’emergència estàvem sense treball, gastant les prestacions de l’atur, pagant pisos lluny de casa...; molts valencians tornaren a casa, gent que portava anys fora de casa, des del inici de la carrera va tornar a casa dels pares amb 28,29, 30, i més anys...

Començava a estar clar que alguna cosa estava passant, que no era altra que la retallada de les despeses educatives. 24.000 alumnes més, 10% menys de professorat. Tancament d’aules d’acollida, fi dels grups desdoblats, menys atenció per l’alumnat amb més dificultats, més càrrega de treball pels docents...; un ERE encobert, que junt a la introducció de les substitucions modalitat terç de jornada (i terç de sou, i que molta gent a acabant agafant per què clar s’han de pagar les factures, les hipoteques, mantenir als fills...) mostrava com aquest govern no defensa l’ensenyament públic de qualitat.

La situació pels afectats no era (ni és) gens agradable, el cap comença a pensar, massa temps per fer-ho. Massa preguntes que no vols contestar, massa “i si...”..., al menys jo vaig tenir la sort d’encadenar dos substitucions al mes de novembre, de tornar a sentir-me útil, encara que fos només per un temps.

Entre mitges vaig haver de prendre una dura decisió, marxar de Vilafranca. Menys els sis mesos que visquí al Berguedà, Vilafranca havia estat la meua residència a Catalunya, és de fet, tret de València, la ciutat on més temps he estat. No es que conegués a tot el món, però ja havia fet un cercle, amb el difícil que això és. Però com el servei territorial de Barna Comarques semblava molt, vaig canviar-me al Vallès Occidental, si vaig venir a Catalunya fou pel treball, i això és el que jo buscava, treball.
Al desembre tres dies a Tarrassa. Després “vacances” a la terreta.

Quina havia estat la meua actitud durant eixos tres anys? M’havia deixat portar, francament vivia instal•lat en la inèrcia absoluta, deixant-me portar i sense prendre el control de la meua vida. No sabia on estava el meu lloc, de fet no tenia lloc. A València, no tenia treball però és on feia els meus plans de futur; a Catalunya treballava però no feia plans de futur (de cap tipus, incloent els emocionals). Simplement intentava passar-m’ho bé i prou.

Marxar de Vilafranca però va fer-me reflexionar. No podia seguir així, la meua vida necessitava (necessita) estabilitat. Calia reprendre el control sobre la vida, fer plans, sentir-se part d’alguna cosa. A València vaig trobar allò que buscava, el que podia donar sentit al meu vagar errant pel món. Vaig trobar-la. Però clar vaig haver de marxar després de vacances, ara al Vallès, que em perdonaran els seus habitants però és prou lleig, molt industrial, no dubte que té indrets per descobrir i que viure tocant a Barna està molt bé, però enyoro els verds del Penedès....

Un nou poble, un nou començament. Prompte em donaren una substitució, dos mesos, donant només primers d’ESO, al poble de Dani Pedrosa. Un bon lloc, un alumnat agradable, uns companys simpàtics i un equip directiu dialogant i batallador. I el més important, una lluentor a la cara quan arribava el cap de setmana i em tornava cap a València. Un horitzó d’oposicions, una aposta de futur. Estabilitat. Seguretat.

Però... la vida és un camí on trobem més pedres que flors. El març la substitució va acabar i els dies de nomenaments van anant passant sense obtenir cap, finalment els darrers abans de la Pasqua em donaren una substitució però per després de les vacances, “menys dona una pedra” pensí. Em vaig centrar en les oposicions, malgrat que només siguin 40 les places al País Valencià; i en l’esport, que des de que vaig començar a fer de docent m’ha vingut molt bé per relaxar-me i fer fora la tensió intrínseca al nostre treball. Ja em va quedar clar que no cobraria les vacances aquest any així que també era hora d’actualitzar el currículum i preparar-lo per l’estiu.

Tanmateix estava content, fins i tot podem dir que era feliç. El treball per primera vegada en tres anys era una cosa secundària... però prompte no va ser l’únic que em va tornar a faltar. Pot ser la meva necessitat d’estabilitat, de donar sentir a una vida errant, va espantar allò que me la donava. Ella va marxar també.

Ara ja no vaig a la deriva, ara ja m’enfonse. Faig balanç d’aquests tres anys i uns quants mesos...i el saldo no és positiu. Cursos, temps, esforços per adaptar-me a ser mestre i quan he fet de “tonto útil” el departament, com a tants altres companys, ens ha llançat a una paperera com si fóssim cleenex usats. Això per un costat, per altre la facilitat del deixar-se portar, la facilitat de la inèrcia, la comoditat de la soledat i el por al fracàs, que una vegada trencat i vençut es transforma en ànsia per no tornar al mateix estat va trencar la meua estabilitat.

No se que faig aquí, no se per què la docència quan el meu cap, el Sr. Maragall només fa que maquinar per empitjorar més la situació del col•lectiu de substituts, quan a nivell social estem mal vistos, quan de vegades, a classe, em sent com si li parlés a les pedres; quan moltes vegades no em dona temps ni a conèixer el nom del meu alumnat ni dels meus companys, quan allò que hauria de ser un clam contra el conseller per part del professorat i la ciutadania no són més que crits desesperats d’uns quants i silencis de la majoria...

Pot ser és hora de plegar, de tornar a casa, de plantejar-se altres alternatives..., el curs vinent no té pinta de ser millor. Les opos no crec que les aprovi. Al Vallès no crec que m’acostumi. A ella em costarà oblidar-la. I si hagués estudiat una altra carrera? I si hagués dedicat més temps i esforç a Història per obtenir una beca (difícil no seria la paraula més exacta per la meua carrera)? I si no hagués marxat de València? I si hagués sigut més pacient? I si, i si, i si, i si.... tot son i si... i ja no trobe consol ni en els somriures dels alumnes, ni en la complicitat dels companys...

I si, més dur és treballar a la mina, o creuar l’estret, o anar-se’n a l’altra punta del món, o tenir problemes de salut. Però jo ara intente buscar el meu lloc, el meu destí i fer el meu camí i em trobe desorientat i perdut. Sembla que fou ahir, però ja queda lluny el 30 de gener del 2007...

i uns quants dies després....

Hola!

Ara ja són uns quants més de 730 dies! La veritat és que crec que aquests mesos fins a les opos actualitzaré poquet aquest petit espai de la xarxa global! Entre el curs per fer la programació, altre curs virtual que estic fent a la Universitat de Barcelona, la feina diària, més els afegits com ara que estem d'avaluacions, l'estudi del temari, cony i viure una miqueta també que és necessari, no trobe temps ni ganes per escriure!
I mira que tinc coses per contar i escriure! Des de les jornades d'Història Oral de Tarragona del mes passat fins a la moguda actual contra les ocurrències del senyor Maragall (per cert, el dijous que ve tots i totes a la vaga!!), passant per les vivències quotidianes a l'escola (ara estem de setmana cultural!). Però quan arriba la nit no sóc Baraja (aquest acudit pot ser no ho entengan els que no siguen valencians...), sóc una mena de zombie que només vol estirar-se al sofa una estoneta i anar a dormir ben promte (alguns dies no mire ni els emails, heregia!!).
Així que aquest post té dos objectius, el primer que no cundixca el pànic, continuem al peu del canó, i el segon contestar, encara que siga molt molt tard als qui comentareu l'anterior entrada.
Gracias un profe cualquiera, siempre es gratificante recibir ánimos de un compañero/a, así como leer tus escritos.
Britanny endavant! Al principi pot ser un xoc (bueno pots canviar pot ser per és) però has de traure forces i continuar, intentant ser positius. La veritat és que pots trobar-te de tot i quan comencem no estem preparats per a quasi res. No patisques, Kant ja va dir que la experiència és la base del coneixement, així que si tens ganes dia a dia t'aniras trobant com a docent. El dia que marxes a casa amb ganes de plorar o plegar (dia que tots hem tingut) no et deixes caure, torna a aixecar-te amb més ganes! Et dessitje molta sort i que ben aviat tingués una sustitució!
Ains company pobleinsumis!! Si depengués de mi demà prendriem el palau de la Generalitat (Valensiana), ficariem a la pressó a tots els corruptes, i dedicariem els recursos als pilars del benestar: sanitat, educació i justícia. Però això no depen de mi, i al final tots acabem on podem guanyar-nos la vida. Estar a 350 km de cada, dels meus, no m'entusiasma, però així és la vida.
Si la diàspora valenciana copa les llistes en gran part es culpa dels valencians i valencianes que ho permitim, tens tota la raó. Però un circuit de F1, un Museu impressionant per fora però buit per dins, o una ciutat del cinema infrautilitzada atrau més al valencià que les tres coses que mencionava abans. Només puc dir-te que t'entenc i que espere que prompte pugues treballar a prop de casa.
En fi, no estic molt llúcid, a veram si un altre dia estic més inspirat i puc donar la meua sobre coses més interesants.
Una abraçada a tots!!
I tú, que em contes?

El retorn de Pavlov!

Hola!
Com va tot? Espere que bé! Jo cada dia estic més assentat a l'escola, poc a poc em faig amb els alumnes i puc dir que els companys que m'envolten són un gran grup humà, molt bona gent, la qual cosa facilita molt les coses.
Dels deu alumnes que tinc, cinc presenten algun tipus d'alteració de la "normalitat" (tdh, nouvinguts, mancança d'hàbits, lateralitat creuada...), així que malgral ser poquets en número és tot un repte tirar cap endavant la classe.
Ara estic treballant molt les normes i hàbits a classe i la comprensió lectora. La presència d'un nouvingut en una escola sense aula d'acollida és difícil..., basicament és el tutor qui es fa càrrec d'ell a quasi totes hores (de fet quan jo estic a l'aula no surt ni una sola vegada, és en altres matèries quan té els reforços), això fa que unit a que el grup és de tarannà mogudet, siga una mica difícil assolir uns mínims per poder desenvolupar les classes, però crec que anem pel bon camí. La comprensió lectora trigarà més...
Ha sigut arran de comentar amb una companya de pis el primer cas quan hem tingut una discussió en la qual he vist que allò que ens diferència als de Secundària dels de Primària és molt gran. He comentat que amb el nouvingut adopte un mètode conductivista (en plà exagerat, pq clar H. no és un gosset) i que per a mi allò principal per poder donar classe és el respecte i la discipilina (de fet per a mi son indisolubles) i que és necessari un esforç per part de l'alumnat ja que no s'ha d'oblidar que l'escola esta per a formar en coneixements i valors (digueu-li competències bàsiques si voleu)..., ostia una mica més i m'acusa de franquista... i ha tingut l'osadia de dir que l'error del departament ha sigut deixar que els de Secundària donem classe a Primària!!
Francament m'he hagut de contenir per no contestar-li! En el temps que porte donant classe he vist mestres que no saben fer una O amb un canuto i autèntics cracks de l'ensenyament, per això no li he replicat que la situació seria molt millor si adoptaren sistemes similars a altres paissos europeus en els quals la carrera de Magisteri no existeix i els mestres son llicenciats en les diferents especialitats del coneixement que després reben formació pedagògica específica!!
Això no, però igual si que hauria d'haber-li dit que aprendre a sumar i restar o a comprendre un text és molt més important que retallar i pintar papallones (que no estic diguent que no tinguen una funció pedagògica però que no hi ha color). I em sembla que aquesta actitud relativista davant el coneixement està prou estesa en una part del professorat de Primària.
I tot això per haver fet una broma amb Pavlov el seu gos i H.! En un món ideal tots seriem constructivistes, però la realitat ens determina!
En fi, visions molt enfrentades, jo reconec que em vaig educar d'una manera prou "tradicional", aní a una escola concertada, però entenc com a positiu haver après que hi ha unes normes i que el respecte i l'educació són aspectes bàsics, no només en una classe, sino en la vida quotidiana.
Per la resta esperant que surta on m'han assignat per fer el curset de preparació de les opos, aquest any s'ha de intentar de valent!
I tú, què em contes?

Neomaestrillo coneix la crisis.

Hola!
La veritat és que no esperava escriure mai un post com aquest, són temps difícils al exili. De sobte, d'un dia a altre, m'he quedat sense feina. Els dos cursos anteriors havia treballat des de la meua incorporació fins final de curs, aquest ja no serà així...
Dimecres passat vaig terminar la meua darrera sustitució, la qual m'ha deixat molts bons moments pel rècord, uns nens maquísims i uns companys simpàtics, tot això a 10 minutets de casa... encara que era un 2º moltes vegades dessitjava que s'allargara per molt temps...
Així doncs dijous aní als nomenaments, esperançat en agafar alguna coseta llarga per no patir ni pel pont ni per les vacances de Nadal, i esperava que amb el número fins al qual havien convocat, 23000 més o menys, hi hauria prou oferta..., doncs em vaig equivocar totalment, només hi havien 9 places! I totes, a excepció d'una però amb trampa, molt lluny del Penedès (dic amb trampa pq era per escomençar el dia 1 i acabar el 4... i així fer un mega-pont amb l'escusa d'un trasllat de casa). Quan ja arribava la meua hora d'agafar, prompte ja que mestres de Primària de Barna Comarques només hi havia 2 o 3, entraren per la porta amb tota la barra les que no havien rascat res de Barna Ciutat, i una vegada més ens deixaren als de Secundària sense res...
El SSTT està molt mal organitzat, fan anar a moltíssima gent per no res, ens menysprenen d'una manera tal que donen ganes de manar-los a prendre vent..., com es possible que quan ja havien cridat a una persona de Secundària a taula per agafar destí tinguen la barra de deixar passar primer a les de Barna Ciutat? Fou tan lamentable...
Al final no te fot només quedar-te sense feina, esperem només uns dies, sinó la sensació de que ets poc més que una merda, de que sobres. I clar aixó lluny dels teus pessa molt, al menys a mi, hui porte tot el dia mig zombie, sense capacitat de reacció, i la sensació encara ha augmentat més quan he vist que el dilluns no estaré als nomenaments de Secundària, que extranyament aquest any van molt molt espaiet....
Tan a prop de les vacances la possibilitat de no agafar res fins l'any vinent i passar uns Nadals de crisis, com moltes famílies espanyoles si, però inesperat fins fa no res per mi, no es gens desgabellada. Suposa per a mi tornar als primers anys en acabar la facultat, sense treball estable, sense ingresos..., és dur.
I per aquesta possibilitat no he baixat a casa amb els meus, ara no és temps d'anar gastant sino d'estalviar el màxim possible, i tirar endavant, allò que no ens mata ens fa més forts, així doncs és temps d'endurir-se.
I tú, què em contes?

Sustituts sense drets!

Hola!
Ja han passat uns dies des de la darrera actualització, he estat una miqueta deixat, estic sota els efectes d'una combinació de refredat i virus digestiu que quan acabe la feia només en tire al sofa. L'any passat per aquestes dates em va passar el mateix, he te tenir una siídrome vers el novembre o alguna cosa semblant!
Una vegada vaig finalitzar la meua feina com a mestre de música al cor d'Osona, vaig poder escollir la comarca del Garraf, més propera al Penedès, i he tingut la sort de passar uns dies amb una excepcional coia de mestres que de seguida em van fer sentir un més. Ha sigut una llástima que només haja estat una setmana, per a mi era un somni (a falta de la Secundària, és clar) un grup reduït, 16 alumnes, amb petits problemes d'hàbits i conducta, però bons de cor, una escola nova amb gent companys de la mateixa edat i amb presència del exili valencià, una direcció excepcional a la qual poder consultar tots els dubtes i tot això a 10 minutes d'on visc....
L'únic dolent l'excursió del divendres passat al Montseny (neomaestrillo no deixa d'aprofitar el seu exili per fer turisme cultural) que va fer que la malaltia latent explotara i m'ha fet passar uns dies en condicions molt millorables.
Aquesta és la creu dels sustituts, en condicions normals haguera anat al metge i haguera agafat una baixa, però com sabia que com a màxim estaria 7/8 dies qualsevol s'arrisca a que la titular torne abans de recuperarte...., et quedes sense cobrar!! I això no!!
Crec que és prou injust, i que d'alguna manera podria millorar-se, al menys jo així ho pense. Alguns/es funcionaris es trenquen una ungla i ja demanen la baixa, nosaltres anaem a treballar amb febre si cal.
Ah! Hui la vaga, a l'escola que estava fins ahir molts pocs la secundaven, a la que m'han assignat hui, també a prop de casa, la majoria l'ha fet. Es més, no he anat a treballar pq m'han dit que només feien els serveis mínims, jo espere que la jornada d'hui la cobre ja que indiferentment de si jo estic a favor o no de la vaga (que estic més a favor que en contra, la LEC no m'agrada gens), jo he complit amb la meua part anant a nomenaments (pot un sustitut fer vaga un dia de nomenaments?) i he cridat a l'escola, així que no m'han de traure res del sou.
A partir de demà seré tutor de 2n per uns dies, en un principi no estic molt apassionat, la veritat, ja que es suposava que havia d'acabar el dimarts la sustitució per haver anar ahir als de Secundària, i hui quan estava als nomenaments, al vore les destinacions, m'ha fet gràcia una d'un centre d'adults que s'ha agafat el que estava just per davant meu.... un que venia rebotat dels de Barna Ciutat, m'ha semblat molt injust. Volia experimentar una nova vessant del ensenyament, i encara que no és que el CFA en questió estiga al costat don visc, pense que valia la pena viure algunes hores del dia al tren per conèixer el món de l'ensenyament per adults. Però clar, ell es un mestre (encara que no tenia pinta...) i jo només un parxe del departament. No deixa de ser paradigmàtic que a totes les escoles que he estat el primer que m'han preguntat es si sóc de Secundària, com si això fos una taca, encara que després el tracte ha sigut més que correcte i no m'han tractat diferent, però la pregunteta cansa una mica, la veritat, i cada dia pense que tots els que portem ja dos o tres cursos, tenim els mateixos coneixements pesagògics que una persona que acaba d'eixir de Magisteri.
Mais c'est la vie del sustitut! Els paries del enseyament, sense drets a la baixa (sota el risc de no cobrar), sense dret a la vaga (sota el risc de que et facen fora de la borsa).
Per més inri els rumors sobre la congelació temporal de les oposicions prenen cada dia més força...
I tú, què em contes?

Hola!

Amb 10 dies de diferència respecte al curs passat estic de nou donant classes, una vegada més al Penedès però ara a un poblet molt petit, em recorda a la primera escola que vaig estar allà pel Berguedà.
Només restaré uns dies, pot ser una setmana, fins que la titular es recupere d'un petit problema al peu, però al menys així anem fent marxeta ja que la borsa de Secundària va piano piano, sembla que hagen adoptat el sistema valencià per cobrir baixes..., no pot ser que des del dia 21 només s'haja donat una sustitució..., "algo huele a podrido en Dina... el Departament!".
Respecte a les injustícies que vaig comentar al post anterior dir-vos que ens hem començat a organitzar i hui molts hem fet un escrit de queixa per a que els dels sindicats ens defensen a la "mesa" de negociacions, demanem allò que és just, que el professorat, siga de Primària o Secundària, que té com a SSTT preferèncial Barna Comarques siguen els primers en triar, i després la resta. Així estarem en igualtat de drets i deures. Ja vorem com queda la cosa!
Demà primer dia de classe, aquesta tarda només ha sigut una presa de contacte amb l'escola i uns minutets amb els alumnes. Mai he donat classe a primer i tinc una mica de temor però sòn poquets i no crec que tinga molts problemes.
Una vegada més hem deixat la terreta i ens trobem al exili, però el Penedès sembla cada vegada més, la meua segona casa i jo no em sent com un extrany. Bona terra, bona gent i bon ví fan que la "saudade" siga molt ocassional.
En fi, no queda més que disfrutar mentres puga, ja vorem on ens portarà el futur!
I tú, què em contes?

Time goes by so slowly...

Hola!

Estem a dia 2 de setembre, no tinc destinació, i el temps ja comença a passar molt lentament...! Després de unes bones, i merescudes, vacances, confiava en incorporar-me des del inici, però no ha pogut ser.
Divendres passat vaig estar als nomenaments d'agost, moltíssima gent, pésima organització, com ja es habitual al SSTT de Barna Comarques. Aquest any ens citaren a l'aula magna de la Facultat de Dret. En teoria l'acte començava a les 10:00 però un error informàtic ho va impedir, i s'acumularen fins a 3 hores de retards.
A la meua especialitat, Geo-hist, estaven convocats fins al 17800, més o menys, per a unes 20 vacants, de les quals només 4 o 5, ara no recorde bé, eren a jornada sensera, i la resta mitjes jornades. Així doncs convocaren, en un càlcul aproximat, a 4 vegades més de la gent necessaria per a cubrir les vacants, ens tingueren 5 hores esperant per a no res a la majoria. Al menys aquest any passen llista de la gent que va i els que no s'han presentat els fan fora.
Així doncs a esperar, cosa que no m'agrada gens, tinc ganes de tornar a la feineta, si es possible a un insti, i sino a un cole, pero promte. L'any passat vaig incorporar-me el dia 20, i no se pq, em sembla que aquest amb un número molt més baix, trigaré més en començar a treballar.
El temps ho dirà.
Fora de l'espera i en l'aspecte positiu de les vacances dir-vos un parell de coses:
Al juliol vaig fer un curs de formació del professorat que per fi m'ha aportat coses útils! El curs era "Didàctica del Franquisme", organitzat per l'ICE de la UB, amb Carme Molinero y Pere Ysas, al front, la veritat es que el recomane si tornen a fer-ho, molt interesant.
Per últim un consell, visiteu Croàcia, un país molt bònic encara assequible en quant als preus, aigües cristalines, platges d'ensomni, molt bona gastronomia... , recomendable al 100%!

Fi.... de curs!

Hola!
Demà fi de curs, fi de les classes, entrega de notes, moment per a l'alegria (i per alguns, moment dels laments...), acomiadament dels que marxen, alumnes de 6è, alumnes que canvien d'escola, mestres que es jubilen i altres que el curs vinent encara no sabem per on estarem...
Aquestes dues setmanes la tensió de la fi de curs s'ha fet notar, correccions, controls d'última hora, passar les notes al winpri, preparar els àlbums, seleccionar les fotos...., tot a contrarellotge, però al final la feina s'ha fet. Però tambè, ha hagut temps per una inesperada sorpresa, com ha sigut que un dels grups que tinc haja guanyat un premi en un concurs, són tres mesos dedicats a un projecte que va cristalitzar de la millor manera. Francament no ho esperava!
I tot això barrejat amb la incertesa del no saber on estarem el curs vinent, ni on, ni quin nivell, ni quan començarem..., la meua habitació ja té nova sustituta, el 1 de juliol jo marxaré i ella entrarà. Moments de fer balanç, tan profesional, com personalment. En els dos casos estic prou content, a nivell professional ho he fet el millor que he sapigut fer, tenint en compte que no estic al meu ambient educatiu, la Primària és molt, molt diferente a Secundària, evidentment podia haver estat millor, però de l'experiència trec coses per al futur. Com va dir Kant, l'experiència és la base del coneixement. A nivell personal, content també, en ocasions es fa dur viure lluny de la família, dels amics, però aquesta ha sigut la nostra elecció i ens hem de sobreixir, a més, tenir a companys de la facultat prop sempre ajuda.
Siga com siga, demà serà, possiblement, l'últim dia que veure a unes personetes amb les quals he passat 9 mesos, i a les que desitje, de tot cor, el millor futur possible. Malgrat tot, m'ho he passat bé!
I tú, què en contes?

PD: però el treball no acaba fins el dia 30... molta gent pensa que els mestres i professors deixen de treballar quan no hi ha alumnes!! Ains si ells sapigueren el que realment es treballa al món de l'ensenyament....!

Last days!

Hola!

Ja som aquí de nou! Han passat prous dies des de que vaig actualitzar per darrera vegada, però aquestes últimes setmanes de maig han estat prou mogudetes, la setmana passada marxavem de colònies i tot havia d'estar preparat, i volia fer algunes proves finals abans de marxar, la setmana que bé hem de entregar els informes al secretari!
La veritat és que les colònies han estat molt millor del que jo pensava! Francament no tenia moltes ganes de marxar, estic adscrit al cicle mitjà i em tocava viatjar amb els de 4t. Entre que semblava que plouria, que és un grup amb uns quants elements problemàtics i que en un principi la nostra destinació no semblava apasionant, em feien pensar el pitjor. Com sempre, quant menys expectatives tens, el resultat final és millor de l'esperat.
No fou una barsa d'oli, pero els nens i nenes es portaren, tret d'alguna excepció puntual, prou bé, dins del que s'espera en aquestes edats! Per les nits no em deixaren dormir molt, la preadolescència es nota en les seues ganes d'estar desperts fins les tantes, mentre que jo, que ja estic acabant l'estatus de "gent jove", sóc més tranquil! 4 hores de mitja vaig poder dormir cada dia!!!
Per altra banda, la temàtica de la colònia, Pau Cassals, em va sorprendre molt gratament, descobrirem, no el que ja sabiem, que era un gran músic i una gran persona compromessa contra la dictadura, un lluitador per la llibertat, sino també el seu entorn social i cultural, i la flaura i flora de la zona del Vendrell. La veritat és que ho recomane.
A més, al final el temps va fer una treva i disfrutarem de tres dies sense plujes i amb una caloreta ben rebuda, el meu error fou fer cas a les previsions i no portar-me cap pantaló curt!!
I aquesta setmana inici de la jornada intensiva, la veritat és que es nota moltíssim que estem cap a final de curs, l'alumnat està molt dispers i anem contrarellotge, em serà difícil acabar els temaris, però en fi, espere marxar, malgrat els mals moments, amb la sensació d'haver fet un bon treball, amb la sensació del que el meu pas per l'escola, que les meues aportacions com a mestre, han sigut útils per a la major part dels xiquets i les xiquetes.
Al final, pot ser, això és el més important. Estar satisfet amb el treball que s'ha fet, amb dosis de crítica, es clar, però si al menys amb la certesa que ho has fet de la millor manera que sabies.
I així estem, encetant la cursa final, corregint, passant informes, i intentant disfrutar dels últims dies en aquest petit infern!
I tú, què em contes?

Teachers against choni-mothers!

Hola!

La desidia, la rutina, el cansanci...., han fet que no pase per aquí des del passat mes d'abril. La veritat no tenia res que contar, millor dit si, però només rememorar el fet em fa pujar-me per les parets!
Un cas més de "teachers against choni-mothers", plataforma que vull impulsar des d'aquest insignificant bloc! El cas és el següent, hora del pati d'un divendres, que és quan em toca vigilar, tot més o menys bé fins que uns alumnes de tercer venen buscant-me com a botjos - "Neomaestrillo vine ràpid que estan donant-li una pallisa a Y." - quan estic arribant al lloc dels fets em trobe una escena que dificilment podré oblidar, sis xiquets de 8 i 9 anys donant patades a Y. que estava al terra intentant cobrir-se, mentre altre, K. li llançava pedres al cap. Com aquest últim, K., és prou conflictiu, mentider, manipulador, etc. em vaig anar cap ell, ajude a alçar-se a J. i comence a preguntar a K. que és el que estaven fent, que el que diu és "jo no he fet res", cosa que em va calfar la sang i em va fer que l'agafés del jersey i li digués si volia que jo li fera el que ells li estaven fent al pobre J., K. automàticament es fica a cridar i a plorar, aconsegueix escapar-se i comença a dir que jo le he fet mal, que li he maltractat, i no se quines tonterires més, castigue a la resta a 2 setmanes sense pati, agafe a K. i me'l porte a la Cap d'Estudis mentre continua cridant i patalejant.
Resumint, després de contar-li els fets a la cap d'estudis i que K. es rebote cap a aquesta i li cridi, jo ja done per fet el meu paper i marxe, es questió de la cap d'estudis i la tutora ficar el càstic més adient, a banda de parlar amb els pares. Clar, uno pensa, "els pares col·laboraran per a que aquests casos no tornen a repetir-se, per a que l'escola siga un centre de diàlec, no de violència...", quin error! La mare de K., una choni de vint-i-pocs anys amb dos fills de 8, que treballa de caixera a un supermercat i li compra de tot als seus fills, pensant que d'aquesta manera es fa estimar, fa més cas als seus fills que no a la tutora o la Cap d'Estudis, donant-li la volta a la truita i arribant a la conclusió de que el seu fill ha estat agredit i maltractat per Neomaestrillo....
Jo flipe, perque la senyora, pel que m'han contat, no s'ha donat per satisfeta amb les explicacions que ja ha rebut, i vol tenir una entrevista amb mi o amenaça amb denunciar a l'escola..., però choni! No t'han dit que el teu fill és un puto vandal que va repartint a "diestro i siniestro"!! Que cony vols? Tocar els collons? Amargar-me? T'he dit jo, tros de soca, inútil que no sap ni ficar-se un condo i ara tens dos fills sense pare, com has d'educar als teus fills? T'he dit jo què has de ser menys choni, menys materialista, i més educadora corregint als teus dos petits dictadors totalitaris? Veritat què no? Doncs si em toques els collons i em difames, t'ho diré a la cara!
Ains..., m'he quedat més a gust! Ho he tret fora..., és una tònica, quan més choni (o Juani, si ets un seguidor del cinema de culte.... jajajaja!), quan més vacaburra, més tocapilotes, menys implicada en una educació correcta dels deus fills..., és un mur contra el qual ja he rebotat aquest curs unes quantes vegades.
Quines ganes tinc de marxar a secundària, encara que els alumnes em treguin una navalla, segurament no hauré d'aguantar als seus pares!
En fi, i tu, què em contes?

Hola!

Quina indignació! És de vergonya! La conselleria d'educació de la Comunitat Valenciana s'ha despenjat reinstaurant les proves pràctiques de les oposicions!!
No dic, que estiga en contra d'acreditar la competència dels futurs profesors a l'hora de ser capaços d'analitzar, en el cas de les Ciències Socials, un text històric, obres d'art o dades geogràfiques, de fet, em sembla el normal, però el que no em sembla tan normal i em sembla indignant és el fet que això s'avise dos mesos abans de les oposicions quan l'any passat semblava clar que havia estat suprimida aquesta fase de l'oposició!
Això fa una pudor a "tongo", a amagament d'informació, i a que les escases 80 places estàn assignades. Algo que no sorpren, tots sabem com funcionen les coses a València, la mà de la corrupció és llarga, no seria gens sorprenent que els nous funcionaris siguesen fidels al règim...
En lloc d'un procés net i transparent organitzen un procés fosc i sospitós, segur que la culpa és dels catalans i de l'aigua de l'Ebre, causa i origen de tots els mals que pateix la nostra terreta.
Francament estic molt decebut, i pense que no em presentaré finalment a les oposicions, en dos mesos és imposible preparar-se, repasar i estudiar el necessari per abordar la prova pràctica. Per això parle d'amiguismes, segur que alguns ja tenien aquesta informació abans de que haja estat anunciada.
I així estem, la majoria dels professionals de l'ensenyament valencians desperdigats pel món, especialment els joves, sense possibilitats de tornar a casa. Però clar, la culpa de tot és dels catalans, de Zapatero, dels PSPV, dels antivalencians..., no del nostre patètic govern pepesuno que ens està portat a la clivella econòmica..., però en fi eixe és un altre tema, perquè sempre ens quedarà la F1, la Copa Amèrica o qualsevol espectacle especulatiu....
En fi, i tú, què em contes?

Hola!

Hui és 14 d'abril, hui fa 77 anys de la proclamació de la II República, una porta oberta a l'esperança, a la igualtat, a la llibertat, al progrés i a la democràcia. Una porta que va restar tancada durant els 40 anys de dictadura feixista (o parafeixista, o feixistitzant....) que ens va abocar a la incultura, a l'opresió moral de l'Església Catòlica, a l'exaltació del nacionalisme....
Però com aquest és un blog d'un mestre, hui vull recordar a aquells mestres i professors de la República, valents i valentes, que feren una gran feina per alfabetitzar i culturitzar Espanya, per traure el nostre país de la foscor de la ignorància i portar-lo cap a les llums de la raó, del pensament, del saber crític. Una República que va instaurar una educació obligatòria i laica, totalment a càrrec de l'estat, una educació que volia deixar de formar serfs per formar ciutadans...
Que formen nosaltres hui? Formen ciutadans crític o formen futures peces per a la maquinària econonòmica? On queden les ansies pel saber, la superació personal?
Si els dirigents i mestres republicans alçaren el cap, penseu que estarien orgullosos de nosaltres? Penseu què nostres governs aposten per una escola pública de qualitat? Què aposten per formar ciutadans crítics?
Pot ser hui és un dia de record i reflexió. Ahir a "La Sexta" varem emetre una ucronia sobre que hagués passat si la democràcia republicana hagués guanyat la guerra civil, jo no ho se, la única certesa que tinc és que en qualsevol cas ara viuriem a un país millor i tindriem una educació millor, d'això no tinc cap dubte.
Us recomane el visionat "La República de los maestros", val la pena, fa pensar, fa questionar...

Companys, companyes: VISCA LA REPÚBLICA!

30

Hola!

Aquest és el meu escrit número 30, com 30 seran els anys que faré aquest mes d'agost! Ja tocava deixar unes línies aquí, dic jo!
Massa temps he deixat descansar el blog, però la tornada de vacances fou dura, haguera necessitat una altra setmana per descansar! Servidor amb uns bons amics va marxar de viatge a Alemanya! Visitarem Treveris, Heidelberg, Nurember i Frankfurt. Com diria eixe gran intelectual del nostre segle, Jesulin de Ubrique, "En dos palabras IM-PRESIONANTE!". Una combinació exacta entre cultura, diversió (que amb la nostra edat ja no es cremar discoteques sino disfrutar de converses i moments), i aventures, en un marc de fred, aiguaneu, cervessetes i saltxixes.
Des d'aquest humild racó del ciberespai vull fer una recomanació expressa! Si aneu a Frankfurt Main, heu de anar a dinar o sopar a Römer Pils Brunnen, Töngesgasse 19 (http://www.newcomers-network.de/reviews/restaurants/romer_pils_brunnen.php). I no ho dic només pel menjar..., allà vaig caure cautiu de la bellesa d'una cambrera....!! Per fi he entes l'amor platònic!
Així doncs la tornada a la rutina ha sigut dureta, dureta!! La primera setmana estava esgotat fisicament de les patejades pel Reich, i emocionalment pel rècord punxant de la meua estimada! jajajaja!
La setmana passada vaig començar a afagar el ritme, cole-gimnas, cole-biblioteca, ja estan prop les opos, i és dur també ficar-se a estudiar. He perdut pràctica! Em costa moltíssim retindre informació, i molt més escriure, així que he començat un entrenament per recuperar practica i velocitat escriptora.... sobre paper s'enten!
De totes maneres crec que siguent optimista portaré preparats uns 20 temes, d'un total de 75, la programació ja la tinc feta de l'any passat i estic prou content amb ella, així que només faré uns petits retocs.
En quant a la vida al cole, en fi, algunes coses no em deixen de sorprendre. És normal tindre una conversació de 40 minuts de rellotge sobre com seran les flors de Sant Jordi? Dic jo, des de la meua ignorància, no hi haurà coses més importants que tractar en un cicle? De vegades, sembla que no....
L'actitud dels alumnes ha millorat una mica, es reconfortant veure que, si bé els coneixements en línies generals no s'assoleixen com deurien, si al menys, insistir en una sèrie de normes d'actitud i comportament dona els seus fruits.
Una de les coses que m'ha causat una lleugera decepció ha sigut que aprofitant que a Medi Natural estem tractant l'aigua, i a Castellà estem vegent el procés de fabricació de la xocolata, vaig introduir l'ús dels xiquets com a mà d'obra barata i el desigual repartiment dels recursos..., i en contra del que jo pensava ni els va xocar ni els va afectar..., uns es dedicaren a dir-me quina xocolata lis agradava més i altres a preguntar-me com surt l'aigua per l'aixeta...., i això que els meus alumnes no pertanyen, més bé al contrari, a l'élit socio-econòmica catalana...
Doncs això, que ací estem. Al final servidor no anirà cap a Andalucia a examinar-se, després de donar-li moltes voltes he pensat que pagar 76€ per participar en una convocatòria massiva, on a més no es pot escollir la província on vols fet la prova, i d'assabentar-me que hi ha més de 800 interins de les especialitats de Ciències Socials allà i que moltíssima gent de la resta d'Espanya hi anirà.... al final la ratio serà més alta que a la terreta. O dit d'altra manera, no m'abellia anar-me'n tan lluny de casa!
Espere no trigar tant en fer l'entrada 31! Però res puc prometre!!
I tú, què em contes?

Visicituts i contratemps!!

Hola!!
Apff!! Quins dos setmanetes mare!! De vegades sembla que tot et caiga sobre de colp! No he pogut actualitzar el blog per parlar del segon debat, de les polítiques educatives del nou "govern menxevic", de les que planteaven altres partits com IU, ni dels suposats acords dels sindicats amb Maragall, o l'estres de fer els informes, ni com volia del programa horroros conegut com Win Pri...
El sobresforç de final de trimestre, proves, correccions, informes, reunions, claustres..., es va juntar amb un refredat dels forts i amb un incendi..., neomaestrillo va vore com quan estava tirat al sofa amb febre els bombers vingueren a traure-lo del seu repós, els quadres elèctrics de la finca s'estaven cremant..., no va haver cap desgracia personal, però el fum va deixar els pisos inhabitables, ja que es va instalar una capa de pols negra tòxica, fins fa dos dies no puguerem tornar, fins hui no hem tingut telefòn!
Menys mal que dema comencen les vacances, quan tornem tot estará ja reparat i podrem començar el trimestre amb forces i ganes.
La veritat és que he trobat molts repars per a suspendre a la gent a Primària. Al menys al centre que estic ara així és, no se'ns obliga, però indirectament et fan veure que suspendre no és una bona opció. Parlant-lo amb altres neomaestrill@s d'altres escoles que conec, també gent de Secundària que fa feina de mestre, sembla que es una cosa comuna.
Pot ser que a Primària els continguts no siguen el més important, això puc arribar a entendre'l, però sino tenim ni continguts, ni actituts ni res de res, quins són els objectius?
Aquesta por del suspens, s'uneix al rebuig de fer repetir, diuen que sino aconseguirem res fent repetir a algú, que no ho fem. I ale, a passar alegrement de curs. Clar jo ho veig des de la perspectiva de que segurament l'any vinent seré profe de secundaria, i m'entren espasmes a vore com es deixa que gent que apenes sap llegir i escriure va al institut.
Crec que moltes coses han de canviar, no es pot deixar tot en la confiança de que als instituts hi ha grups que recullen a aquesta gent que té tants problemes, ja que això no passa a tots.
En fi, no ho veig clar. Altre dia tornaré sobre aquest assumpte!
Demà cap a les falles! Senyor pirotècnic, pot escomençar la mascletà!!
I tú, què em contes?

Ensenyament: ZP vs Marianin

Hola!

Que el ritmo no pare no, que el ritmo no pare...! Com deteste aquesta cançó (la veritat que en general tot el que es coneix com a "música llatina" no m'entusiasma), però no trobe millor forma per a definir aquesta voràgine d'actualitzacions.
Anit fou el primer "debat" (ni fou debat, ja que semblava més bé un diàleg de sords, ni mereix tal nom ja que faltaven la resta de forces parlamentaries, IU, ERC, CiU, PNV, BNG, NBai, CHA, i pq no també de les dues noves que es presenten i tenen alguna opció com UPyD o Ciutadans), entre els caps dels dos principals partits. No se com tenen la barra de parlar dels nivels d'ensenyament vegent els seus nivells diàlectics, però en fi, crec que a això estem acostumants, a Espanya tenin una classe política prou mediocre.
Ací us deixe el petit periòde que dediquen a parlar de l'ensenyament, Mariano diu alguna cosa sensata, com l'esforç, el mèrit i l'autoritat, però malgrat tot no deixa de ser un demagog populista que d'unfla la boca amb l'informe PISA (que com ja vaig dir, es una ferramenta de l'OCDE per a liberalitzar l'ensenyament públic), mentres que Jose Luis no li fa molt de cas, i parla de les lleis aprovades (sense consens de la comunitat educativa, i que permetren encara l'injerència de l'Esglèsia Catòlica en l'ensenyament públic, entre d'altres).
Ningú es compromet a dedicar el 6% del PIB a l'ensenyament...

PD: No, no conec ni a Mariano, ni al Jose Luis... però no els tinc prou respecte com per a nomenar-los pel seu cognom..., no s'ho guanyen en el dia a dia.

Inèrcies, rutina i desmotivacions....

Hola!
Aquesta vegada he trigat molt de temps en deixar unes línies, la veritat és que ultimament acabe prou cansat i no m'abelleix molt fer aquest mínim esforç intel·lectual que consisteix en contar les meues neures i preocupacions.
Alguns dies em planteje si realment tinc fusta de mestre, tinc una forma de ser que es reacia a aguantar les faltes de respecte per part de "niñatos" maleducats i pares que en fi... haurien d'instaurar un carnet per punts també als pares.
Tots els dies passen coses, tots els dies m'involucre...., i no se per què. Soc un professor sustitut fent de mestre a Primària, no se quines són les meues pretencions de canviar res..., jo només pense em com són els alumnes que vull trobar-me al institut i veig els que tinc a l'escola i pense "que no siguen com aquests per l'amor de Déu (o Allah, o Jehova, o Buda, o la força, o simplement el devenir històric!)".
Penseu que és normal que un xiquet de 9 anys done patades a un company davant del mestre? O que dos s'amaguen sota la taula del ordinador? O que altre s'aixeque i surta de classe com "Pedro por su casa"? A mi estes situacions em saturen molt, moltíssim i més si fas algo i de seguida tens als pares tocacollons darrere teu....
A més la motivació que ja deia als darrers comentaris, quan menys falta per acabar el curs, més em costa motivar-me per a impartir unes coses que no em plenen, em resulta difícil passar-m'ho bé a classe, i fins ara no havia sigut així.
Tot això unit amb algunes molesties físiques m'ha fet no dir res en tants dies, quan arribava al pis només tinc ganes d'empanar-me una mica del món ja siga llegint, o vegent pelis, o escoltant el Carrusel (des de que anava a l'institut que no em pasava vesprades sentint el Carrusel...)
També la sensació de que la vaga no ha servit per a molt em va afectar, als pocs dies els sindicats que sembla que trenquen la unió i mentres nosaltres a l'espera. L'últim que ens va contar el nostre enllaç sindical a l'escola es que el govern esperara fins a juny per a votar la llei al Parlament i poqueta cosa més.
En fi, aquesta setmana cobrem i una mica d'alegria entrara al cos, i d'ací no res les vacances de Pasqüa, moment de tornar a casa a vore als meus, que la veritat és que també els trobe prou a faltar. La nostàlgia és un dur enemic dels sustituts!
I tu, què em contes?