Presentación en #ABPmooc_INTEF

Saludos,

recupero mi viejo y abandonado blog, siempre pendiente de recuperar pero siempre olvidado, para presentarme en el curso #ABPmooc_INTEF.

Me llamo Jose M. Antón y soy profesor de Ciencias Sociales en el INS Montgròs de Sant Pere de Ribes (Barcelona).

Me he inscrito en el curso tras la encarecida recomendación de la directora del centro. Es un instituto pionero a nivel tecnológico, no utilizamos libros de texto, y nuestra metodología es el trabajo cooperativo.

Francamente, me gustaría continuar en el instituto el próximo año. Al principio fue duro e iba un poco perdido. Desde 2007 he trabajado como profesor, tanto de Primaria como Secundaria, con largos períodos de inactividad debido a los recortes educativos que estamos padeciendo en España y Catalunya. Al no ser funcionario, he pasado por innumerables institutos y escuelas, hace ya tiempo que perdí la cuenta. Este ha sido el primer curso en el cual puedo acompañar a los alumnos desde el inicio hasta el final, bueno concretamente desde el 15 de septiembre, que los recortes llegan hasta el extremo de retrasar la incorporación de los docentes. A partir del 30 de junio volveré a las listas del paro, pero con la esperanza de aprobar de una vez la oposición o encantado también si pudiera volver al Montgròs el día 1 de septiembre y seguir participando en el crecimiento de mis alumnos y alumnas.

Como decía, al principio la adaptación fue dura. Pese a que nunca me he tenido por un profesor de libro, hasta el momento, no había tenido la oportunidad de integrarme en un entorno metodológico tan diferente. Las "desviaciones de lo normal" habían corrido por mi cuenta y riesgo, y las cooperaciones con otros/as compañeros/as habían sido puntuales. En el Montgròs los alumnos están distribuidos en grupos cooperativos y las materias se agrupan en ámbitos, pertenezco al ámbito Social en el cual estamos integrados Ciencias Sociales, Filosofía, Música, Visual y Plástica, Religión y Ciudadanía/Ética/Alternativa. Además del ámbito Social, encontramos el Científico-tecnológico y el Lingüístico. Cada trimestre los ámbitos giran en torno a un proyecto diferente y cada trimestre los alumnos renuevan sus grupos cooperativos.

Ya os iré contando más sobre los proyectos. Ahora cumplamos el objetivo del primer post que es nuestra presentación. Hablar de uno mismo siempre es complicado, no nos conocemos tanto como nos gusta pensar.

Detalles sobre mi persona.... si tuviera que definirme creo que utilizaría la canción del gran Loquillo, "Feo, fuerte y formal". Pero sin lo de fuerte, que ya no me ejercito tanto como antes. Soy una persona bastante extrovertida y tímida a la vez. Si, contradictorio, pero ya lo dijo aquel gran filósofo, "las contradicciones nos hacen avanzar". Alegre y reservado a la par.

Como último detalle sobre mi, me referiré al trabajo. Disfruto con él. Aunque hay días que son frustrantes, creo que el poder acompañar a otras personas en su período formativo, tanto académico, como especialmente, psicológica e intelectualmente, es una grata labor.

Mis actividades favoritas son de lo más mundanas! Me encanta viajar, y casi tanto como hacerlo, prepararlo. Me paso horas buscando información sobre los lugares que visitaré, intentando apartarme del turismo mainstream, para conocer un poquito mejor otras formas de entender la vida, de vivirla. Disfruto también de esas largas conversaciones con mi pareja, con mis amigos, con mis compañeros/as en las cuales con un par de cervezas arreglamos el mundo. Disfruto con la utopía y con la compañía.

Mi deseo del MOOC es aprender nuevas metodologías, observar como trabajan otros compañeros/as para generar nuevas ideas, reflexionar sobre nuestra labor..., con el fin de mejorar mi trabajo y ser más útil para mi materia prima, nuestros alumnos.

Transformar las pequeñas cosas para cambiar la realidad. ¿Proyecto memorable? No se si será memorable, pero para mi fue una gran satisfacción personal e intelectual realizar un manual de Historia Contemporánea, junto a otros compañeros, que espero pronto sea publicado. De los proyectos dentro del aula, recuerdo con cariño mi primera incursión en la Historia Oral, improvisada pero cuyo resultado fue muy agradable y, de los que he tenido la ocasión de guiar este año, el que mis alumnos de 1r ESO hicieron sobre los Íberos, en los libros de texto apenas ocupan un par de párrafos, gracias al proyecto sobre ellos he aprendido más junto a mis alumnos que todo lo que sabía antes, incluida la universidad. Muy gratificante.

Esta es mi presentación. Encantado y a comenzar!

Concer el mundo!

Estabilidad

Cambiar el mundo!

Propòsits de Nadal!

Records de feina

Som i serem! El què? Això ja no ho se! Les últimes entrades d’aquest bloc, malgrat el temps que transcorregut, n’eren profètiques! Hui puc dir que sóc un docent sense treball, que no tinc alumnes que atendre, ni exàmens per corregir. Hui sóc un retallat, un aturat més que engruixa les xifres d’aquest estat! A pels 7.000.000 milions!!!

Algunes coses, però, han canviat: he conegut a una xica meravellosa que m’estima tan o més com jo a ella, trasforma la monotonia i el avorriment del temps d’atur en felicitat i benestar, ella es la meua alegria ; ja no visc a l’exili, de nou estic a València, cuidant de mon pare més que ell de mi, coses de l’edat dels dos, això pot ser el més dur, perdre la independència i la llibertat sempre costa! Per últim, i el més preocupant, m’he engreixat, ja tenim una edat i les lesions no perdonen!

Ja fa dies que em rondinava pel cap l’idea de tornar a escriure, encara no se si aquesta vegada seré més constant a l’hora d’actualitzar o si una vegada més, prompte ho deixaré córrer... però necessite escriure, per mi és una teràpia que a hores d’ara no puc omplir copiant notícies al facebook... necessite quelcom més íntim, on tingui que preocupar-me per la llargària!

Pot ser tornaré a parlar d’educació, de política, d’economia o de mi mateix! Pot ser acabaré parlant de trivialitats, no ho se... ja es veurà. Al cap tinc unes quantes idees, espere desenvolupar-les! D’ací a finals d’any tornaré tinc el propòsit de deixar com a mínim un parell de reflexions que espere trobeu interessants. L’únic que tinc clar és que segurament escriure en català, ací a València no tinc moltes ocasions per parlar-lo així que vull fer-lo servir per no oxidar-me massa!

De moment, per mentalitzar-me us deixe aquesta entrada, un aspecte renovat i una llista d'enllaços actualitzada.

Fins llavors, us desitje el millor!

Salut! (i III República)

I tu, què em contes?

Trencant el silenci!

Salutacions!

Times goes by so slowly! Cantava la reina del pop! Quanta raó tenia! El pop, una música moltes vegades menyspreada pel seu caire comercial, però que és la que més arriba a les masses i amb la que molta gent s'identifica... en el fons encara tenim el esquema mental d'alta cultura - cultura popular, així

ens va!

Per què trenque el meu silenci? No ho se. Pot ser ja era hora, pot ser estava preocupat pels quatre gats que es passaven per aquest racó de la blogosfera (terme que comença a semblar propi del Paleolític a l'era del twitter i el facebook), pot ser perquè estava avorrit aquesta calurosa i húmida tarda nit d'estiu a València. Les raons que ens porten a fer les coses sempre són difícils de comprendre.

Finalment vaig treballar el curs passat. Des del gener fins al final de curs vaig tenir el privilegi d'impartir classes a un institut de la Catalunya Central on vaig disfrutar com mai de la meua tasca docent. Els companys em van fer sentir com a casa des del primer dia, els alumnes... en fi, de tot va haver-hi però em vaig portar un gran record d'ells, especialment del 4t on vaig ser tutor. Un 4t desheretat i etiquetat per part del professorat, però que a nivell humà tenien un cor inmens i que més que rebre classes, necessitaven a algú que els escoltara. Tampoc ho dibuixaré com un camí de flors, més d'un dia vaig marxar a "casa" calfadet, enfadat i disgustat. Però tots hem sigut adolescents... cal una empatia cap a la docència que moltes vegades oblidem.

Les oposicions? No comments. Ni vaig preparar-les. Vaig pensar que per la meua cara bonica obtindria una plaça! Porqueyolovalgo en estat pur!! No, no fou tant, però si que aní superconfiat i tranquil, com vaig vore tan poques opcions (75 places, +1900 aspirants) no m'ho vaig prende seriosament. A més, com sempre buscant causes externes, si al institut vaig estar-hi prou content no tant al pis, tenir com a companys a jardiners místics i aturats seguidors d'Intereconomia no ajuda molt. I especialment el haver de preparar-me moltíssim les classes de Geografia de 2n de Batxillerat: correccions, powerpoints (amb els quals m'estava literalment hores al dia), resums, preparació d'exàmens, comentaris...; més la preparació de la resta de matèries (3r i 4t, geo-hist!), doncs no em deixaven molt de temps per a la preparació de les opos. Malgrat tot em va fotre una mica la nota... un 3 es la meua pitjor nota des del primer any que vaig presentar-me, quan aní amb una programació prestada i un parell de capítols del llibre de Hobsbawm (Historia del Siglo XX) llegits...

Ah! Una setmana abans de les opos estava a Roma de viatge de fi de curs. Una gran experiència però clar, pot ser no és la millor manera d'abordar unes opos. Però insistint en la idea, no em queixe, que no mereixia molt més. De tota manera meyns d'un 7 i escacs al procès d'oposició no m'haguès valgut per res. Companys i amics amb notes altes, més de vuit, han quedat fora. Crec que el procés d'accès a la docència necessita un canvi radical, i el que s'enceta aquest curs pense que no és el més adient.

La qüestió fonamental és: ha canviat alguna cosa des d'aquell post titulat "mediocritas"? Pense que substancialment, no. No he aconseguit fer eixe canvi que vull, pot ser només estic als inicis, les coses no canvien de la nit al dia, però encara estic lluny d'arribar a allò que vull ser. La veritat es que la inèrcia continua sent una força poderosa, al memys certa autocompasió que vaig arribar a tenir ja ha marxat. L'autocompasió és pròpia dels dèbils, la lluita és el que ens fa forts. Continue lluitant sense vore el final del camí, de vegades no veig ni el camí. De vegades no lluite. Pot ser m'he decidit a escriure perque porte uns quants dies amb una actitut pròpia d'aquells llunyans dies de la tardor passada.

El dimecres són els primers nomenaments del curs. Segurament esdevindran com el primer pal del curs. I necessite treballar, treballar em llibera la ment. Treballar em du lluny d'aquesta ciutat decadent, d'aquesta decadència acomodada. No diré res sobre les retallades, què més pot dir-se quan fa uns dies s'ha consumat un colp d'estat parlamentari que reforma la Constitució sense preguntar als ciutadans per garantir el pagament del deute estranger? Pot ser ja no som ciutadans, sino serfs. Pot ser ja no som un estat-nació, sino una colònia.

Això em porta vers altra reflexió. Quan més necessària és la lluita social, quan per fi comença a articular-se un moviment de contestació social, adopte una possició més pasiva. Més enllà d'anar a les protestes convocades per DRY i la meua presència en un parell d'assemblees a Plaça Catalunya, la meua relació amb el 15M ha sigut nula. Pot ser m'he cremat massa abans de temps.

Com podeu observar si que sòc constant en una cosa: la incertesa. De tot i vers tot. Bó, pot ser la vagància també siga una constant o al menys una variable periòdica. Es difícil escapar d'ella amb el camí escollit fins ara. O pot ser la certesa només siga el somni petit-burgès de l'estabilitat econòmica i sentimental. L'ideal esmenat a l'anterior post de propietat i família. A una societat burgesa i consumista com la nostra es difícil escapar dels seus ideals col·lectius...

Tanmateix ara sòc més fort que fa un any. O pot ser m'aferre al dogma jueu-catòlic del patiment i la glória, i espere que després dels patiments arriben els meus moments de glòria. Redempció mitjançant el sofriment. Si, ho dic obertament, fa un any que no toque una dona de forma impúdica i lasciva, pot ser això estiga relacionat. O no.

Pot ser en un altre post aborde de forma més acurada les retallades socials del govern dels millors de Mas Tisores, la situació política de l'estat, el repte del 20-N, de les revolucions àrabs, de la guerra civil libia, o la dimissió de lo Molt Honorable i l'arribada del "Ciudadano Fabra" a la presidència de la GenVal. O pot ser estiga un altre any en silenci.

Felicitat, prosperitat, solidaritat. Fins a la victòria!

Salut i República!

I tú, què em contes?

PD: des d'aquest peti racó del hiperespai el meu suport a la lluita dels estudiants xilens! Força i endavant!

PD: també manifeste de forma inequivoca, malgrat tot, l'adscripció de Neomaestrillo als postulats de DRY.

Mediocritas

Aloha!

Aquesta entrada és la que més m’ha costat d’escriure. Uns quants mesos han passat des de que vaig deixar les darreres línies a aquest petit racó de la xarxa global. Mesos tristos per mi, obligat per les circumstàncies a tornar a València, vaig preparar-me un any més les oposicions, tanmateix el meu cap estava ben lluny del temari i la programació, el mal de cor era més fort que no la fredor de la ment. No ens enganyem portava prou temes preparats i la meua programació és molt bona, però com sempre la part pràctica coixejava, encomanant-me als deus per tenir una aparició que no va ser. Malgrat tot el colp de suspendre va ser molt dur, especialment a Madrid, on vaig dipositar moltes esperances, però el tribunal no va dipositar gaires en mi, obtenint un altre 4, nota que no és més que un espill de la meua vida. Però com apuntava, el meu cap va dedicar més temps a altres coses que tampoc havien eixit gens bé.

Ben cert és que si ara molts de nosaltres no estem treballant no és perquè no siguem necessaris sinó per la retallada que el Govern “social, catalanista i de progrés” ha efectuat, no deixa de ser paradigmàtic que el curs amb més alumnes de la història el número de professors siga inferior, pujant les ràtios, finalitzant els desdoblaments de grups i perjudicant, en definitiva, l’ensenyament públic, un dels pilars dels estats de benestar. Això no pot negar-se, però també és ben cert que cadascú de nosaltres també té part de responsabilitat en la seua situació. Al menys jo considere que la tinc en la meua.

Aquests mesos altra cosa no, però temps per pensar i donar-li voltes a les coses n’he tingut i molt. He examinat tota la meua vida des de que tinc consciència, he valorat les decisions preses i no preses, les coses fetes, els projectes inacabats, els somnis que al llit s’han quedat... i el que he vist no m’ha agradat gaire. Superats els trenta, què tinc? Res. Només un grapat de bons amics i amigues, que no és poca cosa, sense el seu suport, els seus ànims, les seus mirades, les seus paraules i silencis, pot ser ara no estaria ací escrivint. Jo els estime i lis dec moltíssim, com també a la meua família més propera, però això no em plena, ja que la resta de la meua vida sembla un vaixell a la deriva, un vaixell on el capità ha perdut la brúixola i no sap cap a on girar el timó.

De menut vaig estar força malcriat, ser fill únic té més desavantatges que avantatges. A més, sovint a casa el clima no era el més agradable i els meus pares havien de treballar moltes hores al dia, trobant massa prompte una llibertat que no vaig saber gestionar. Sempre m’he considerat una persona intel·ligent, de fet així estava considerat a l’escola, tanmateix era, i soc, una persona eminentment mandrosa, només quan un assumpte m’ha interessat li he dedicat temps i esforç. He deixat moltes coses inacabades: idiomes, informàtica, audiovisuals, esports... però també persones, projectes, col·laboracions; quan acabava l’entusiasme inicial i es feia necessari un esforç sovint ho deixava córrer...

Quan arribes a certa edat pot ser és fàcil veure les coses amb una perspectiva que no tens quan ets més jove. Però ara veig aquell xiquet que va arribar al institut, aquell que encara tenia por a la foscor, aquell que ofuscat pel seu estúpid sentiment de superioritat ignorava el seu problema de sobrepès, aquell que es pensava que era més llest del que reialment era, aquell amb problemes per relacionar-se amb la resta de companys... i no puc evitar pensar que es va equivocar, que no va treure profit de les seus capacitats. Ben cert és que aquell jove vivia a un mon trist però enlloc d’optar per la superació va escollir la inèrcia, enlloc de superar els obstacles va elegir la comoditat, enlloc de la duresa de la realitat va escollir la dolçor del somni.

I així va ser com la llei del mínim esforç i el narcisisme s’instal·laren definitivament a aquell jove durant molts anys. Amb comptagotes treia les seus capacitats, com quan en estiu del noranta i poquet, amb un bon grapat d’assignatures suspeses, degut a que una vegada més no es va fer responsable de la llibertat que l’ensenyament públic oferia a aquells que veníem de la ferma vigilància dels col·legis religiosos, va aprovar sis assignatures al setembre, dedicant una hora o menys al repàs dels continguts en tot l’estiu, i quedant-se fins a altes hores de la matinada jugant a la megadrive el dia d’abans de començar les proves. Clar l’any següent va repetir curs, segon ja no era un passeig, però aquesta fallida només li va ficar les piles uns mesos. Resumint, crec que només vaig estudiar de veres una volta quan anava al institut, va ser per un examen de recuperació de tercer de BUP de Ciències Naturals quan anava a COU. Això i la setmana anterior a la selectivitat, como no havia fet res en tot el curs a anglès i castellà em va tocar fer un intensiu. Mediocritat enlloc d’excel·lència.

Ara ho pense... podia haver fet tantes coses, haver optat per camins diferents, camins que m’hagueren portat a altres realitats diferents a la existent. Però no, vaig decidir escollir una carrera amb poca sortida laboral com és Història, només perquè vaig tenir dos grans professors de la disciplina al institut, dels pocs que em varen motivar i exprimir. També perquè m’agradava. Quan vaig fer la carrera no tant, de fet crec que poques coses vaig aprendre als sis anys que em passí a la facultat, al menys a les classes, altra cosa és a les converses amb els companys, alguna matèria en especial i com no, amb el meu mestre, gràcies al qual vaig recobrar el meu amor i respecte per aquesta ciència, sovint menyspreada, sovint manipulada, sovint tergiversada, però que és el més subversiu de tots els coneixements i el origen de tot el que som (i podríem ser). Però com a carrera universitària és mediocre, no exigeix cap esforç intel·lectual, no suposa cap repte personal. De fet si em va costar sis anys és perquè vaig estar a punt de deixar-la en més d’una ocasió, ja que no m’omplia; a més factors de caire personal feren que en un parell d’anys no prestarà gaire atenció a la carrera. Ara la facilitat queda palesa quan és possible traure vora 120 crèdits en un any, mantenint la vida social. Una vegada més, més mediocritat.

Potser algú trobe massa dura la paraula mediocre, però sense el seu significat pejoratiu, crec que és la paraula més adient per al que vull expressar. Si la nostra societat és injusta i mediocre, és perquè els qui la conformem som egoistes i mediocres. Jo ho reconec i aquí puc dir-lo al món, soc mediocre per elecció. Només hi ha un camp on no em considere mediocre: a la tasca docent. Vaig arribar a la docència no per vocació ni elecció sinó obligat pel mercat laboral, els meus objectius quan acabí la carrera s’orientaven cap altres opcions, però finalment la no consolidació dels projectes i la influència del cercle d’historiadors que freqüentava m’aproparen cap a la docència, que en va enamorar des del el minut zero. Crec que poques coses en la vida poden ser tan agradables com ajudar als joves en el seu procés formatiu com a persones, més enllà de la mera transmissió d’uns coneixements més o menys vàlids i útils.

Però una persona com jo està capacitada per ser professor? No és sinó un reflex de la mediocritat social que algú com jo haja acabat donant classes? Al menys de forma temporal ja que aquest curs ho veig difícil i si l’any vinent no aprove les oposicions crec que em puc oblidar per molt que estiga a la borsa. Dit d’altra forma, perquè la meua situació actual és immerescuda? Per quina raó no hauria d’estar a l’atur? Objectivament no he superat eixa barrera, pot ser estúpida, però és la única existent, anomenada procés d’oposició.

Si aquestes reflexions les extrapolem més enllà de la situació laboral la resposta pot ser la mateixa. Què he fet jo per tenir allò que no tinc? Què he fet per tenir un pis? Què he fet per tenir una parella? Que he fet per formar una família? Què he fet per canviar la societat? O què no he fet per tenir tot allò que suposadament hauria de tenir? A la nostra generació se li va vendre un ideal social treball-independència-casa-família, aconseguit per alguns, llunyà per altres. I si, pots tenir clar que això és un model burgés creat amb l’objectiu d’enfortir i reproduir el sistema; però a tots i totes ens ha influenciat i com a model social preponderant, d’una manera o altra, el volem.

Dit d’altra manera, què he fet jo per gaudir de la felicitat? Què és la felicitat? Supose que cadascú tindrà una concepció de la mateixa. Jo només tinc clar que hui no soc feliç. No puc ser feliç sense treball, no puc ser feliç sense la meua independència –material i emocional-, no puc ser feliç en soledat. Puc desfruitar els moments, i ho faig, però al final del dia, quan arribe al meu llit, no puc deixar de sentir sobre mi la llosa del fracàs. Trobe que he malbarat molt de temps de la meua vida, temps que no tornarà. També tinc clar que encara em queda molt pel davant, potser no haja viscut encara ni un terç de la vida. Que puc capgirar la situació, però és possible que no ho aconsegueixi. La única certesa és la incertesa.

Què vull expressar amb aquest escrit? No ho se. Necessitava escriure com em sent, veure els meus sentiments plasmats en paraules. Moltes vegades callem per por. Jo no tinc por, només aquells que tenen alguna cosa a perdre tenen por. Pot ser això no siguen més que estúpides reflexions d’un panxaplena occidental, o d’algú amb pretensions de superioritat. Pot ser un crit de desesperança, pot ser un intent de fer reset. Poden ser moltes coses o pot no ser res. Estic enfadat amb mi, amb el món. Al món puc perdonar-lo, l’autoperdó requereix temps, requereix esforç. És un repte on espere no quedar-me a mitges com sempre.

I tu, què em contes?

Come back home!

Hola!

I allò que no semblava una possibilitat fa uns mesos s'ha tornat una realitat les últimes setmanes. Més de tres anys després d'anar a Catalunya per fer de docent he hagut de tornar a casa. Cansat d'esperar un treball que no arriba, cansat de estar tres dies a la setmana pendent del ordinador, cansat de la soletat de l'espera, cansat de les polítiques neoliberals de Maragall, cansat de la manca de resposta de tots els docents (substituts, interins i funcionaris) i de la societat que no s'implica per un dels serveis públics bàsics, en definitiva, molt cansat per tot.

Així que he fet els bàrtuls i he tornat derrotat, però no vençut, a casa, a la terreta, a Gürtlandia, per preparar amb més tranquilitat, i sense gaires esperances per a que negar-ho, les oposicions, tant de la terreta com de Madrid. 40 i 175 places respectivament, d'aquí la manca de possibilitats, per no dir que fa anys que no prepare la part dels comentaris pràctics (en aquest moment no podria fer un climograma o analitzar correctament una imatge).
També per estar més a prop de la meua gent, que tant he trobat a faltar, això hem dona ànims com també me'ls dona sentir el sol de València un dia de primavera, una cosa que no té preu, indescriptible. M'he adonat que la nostàlgia per la ciutat era molt més gran del que pensava!

Així doncs torne a ser un opositor a temps complert, com fa uns quants anys Torne a la biblioteca de la universitat, o a la municipal. Torne a fer eixos cafes per agafar forces. Torne a quedar amb amics i companys per donar-nos ànims i fer moments de relax mentres estudiem. En el fons és trist, però que hem de fer? No ens queda altra que intentar-lo.

I encara he de tornar a refer el currículum per enviar-lo als centres privats/concertats, i les acadèmies d'estiu, per què és clar que no puc pasar-me sense treballar molt de temps. També he de refer el currículum "no-docent" i si hem de tornar a servir copes, recomanar l'última pel·lícula de Steven Seagal o rebre trucades indignades d'usuaris de la telefonia mòbil, doncs ho farem! Francament pense que el futur no pot ser molt pitjor! Com va dir aquell ignorant, farem de la crisis un temps d'oportunitats! Encara que només siga a nivell mental per continuar endavant...

Però clar, veus les notícies i una mica neguitós no pots evitar ficar-te. Retallades de les despeses públiques, increment de l'atur, temps d'ajustaments... clar per als de sempre, per als que sempre ens mengem els marrons, perque aquells que ens han ficat en aquesta situació no patiran no... crec que puc dir que tinc certa enveja dels grecs, que dius putejats ho estan però al menys estàn eixint al carrer a defensar els seus serveis públics, els seus treballs, les seues condicions laborals, les seues pensions... aquí no fem res, ens quedem a casa atrapats pel apasionant final de lliga, l'última estupidesa de la Esteban o el desenllaç de Lost....

En fi, malgrat tot, soc optimista. Espere traure alguna cosa bona de tot aquest merder, el que no faré serà quedar-me a casa plorant i esperant, així si que no arreglarem res!
De derrota en derrota fins a la victòria final!

I tú, què em contes?

PD: no he pogut evitar ficar la foto... com a historiador, com a progressista, com a ciutadà que somnia amb un altre món... la Acropolis envoltada de banderes vermelles, no té preu! RISE UP!

1x1 = 0

I la roda gira i gira... hui últim dia al ies on he estat les darreres dues setmanes. Per primera vegada des de que faig aquesta feina no m'he acomiadat del meu alumnat ni dels companys. No tenia ganes, per a què? Demà a esperar, i si no hi ha sort a seguir esperant sense desesperar.

Però hui no vull parlar de com me trobe, del que sent, sinó tornar a carregar contra les polítiques educatives del Sr. Maragall i del govern de progrés i catalanista per extensió. Quina és la gran mesura que solucionarà tots els problemes de l'ensenyament? Per als savis que gestionen l'ensenyament públic d'aquest país tot es solucionarà mitjançant el projecte 1x1.

Aquest projecte és la famosa mesura de Zapatero de que tots els alumnes tinguin un portàtil, aquest projecte és el mateix que al meu país no es desenvoluparà ja que segons Font-de-Mora, un altre geni de la gestió de l'ensenyament públic, diu que pot deixar cecs als alumnes; aquesta és la gran idea que ens portarà cap a les posicions cap davanteres de l'ensenyament europeu. Per què clar, tot el món sap que l'actual estat de l'educació és per culpa del professorat que tenen tres mesos de vacances, treballen poc entre setmana, tenen uns sous altíssims i fan molts ponts. És clar que si, vivim millor que Díaz Ferran!

Personalment no estic en contra dels ordinadors, em semblen una eina molt útil, nostres alumnes malgrat no saber justificar un document, prémer F5 per actualitzar o buscar una definició més enllà del primer enllaç del google, són fills de l'era digital. Nostra tasca ha de ser també la d'alfabetitzar-los en aquest llenguatge i que no s'obri una escletxa digital. Però, em pregunte, aquesta mesura més enllà del seu caire populista i demagògic, té algun sentit? Em torne a preguntar, aquesta mesura, a Catalunya, on casualment hi ha eleccions a la tardor, i on, a setembre el 80% dels centres s'hauran acollit "voluntariament" al programa, té cap sentit més enllà de que el senyor Maragall es dedique a inagurar escoles 2.0 en tornar de vacances (a més de llançar merda als professors)? És més, no seria més útil dedicar aquests recursos a contractar més professors, reduir ràtios, incrementar els grups flexibles, les aules d'acollida, els plans individualitzats... que adquirir un ordinador de 10 pusades que francament és incòmode? Per què clar, no només s'ha d'adquirir l'ordinador, els ies i escoles han d'adaptar les seues instalacions per poder treballar amb ells.

Tot això ho dic des de la meua ignorància. Però, quan t'enteres de que per eixemple, a l'últim ies que he estat el curs vinent la ràtio de primer pujarà a 33 alumnes, tens unes impresions prou dolentes de les plataformes digitals (alguna de molta fama ha escanejat el llibre i li ha ficat enllaços trets d'inet, sense comprovar si son segurs), o veus com companys i companys no tenen feina, doncs dius, eixos diners podrien estar millor destinats.

Per què no dotar als centres d'aules d'informàtica de veritat o de carros de portàtils per fer-los servin quan calgui? És necessari que els pares paguen 150 euros (els altres 150 els paga la Gencat) per comprar al seu fill no qualsevol ordinador sinó només els de 4 marques escollides (i això és per disimular per què fins ara algú de la GenCat tenia cosins a la Toshiba..., hom no pot sospitar que algú es forra amb aquestes mesures)?

Pot ser els nostres dirigents s'han deixat enlluernar per la tecnologia, i han optat per una mesura de caire electoralista, que ja us dic jo, no solucionarà per a res l'estat actual de l'ensenyament. Més profes, més recursos als ies (si ordinarors i pissarres digitals també, però amb criteri), més ies (alguns donen fàstic/pena vore-los), més eines pel professorat, més disciplina, més intervenció social, més implicació dels pares... això pot ser si milloraria l'estat de l'educació, però claro això significa més diners (i amb messures tan progressistes com l'augment del IVA és difícil conseguir-lo... quan una pujada d'impostos a les rendes altes, a les SICAV, o les grans empreses... mai i això que tan a Madrid com a Barcelona hi ha governs de progrés!) i resultats a llarg termini que no encaixen amb mesures populistes, demagògiques i electoralistes.

En fi, així anem. I tú, què em contes?

Història d'un neomaestrillo

I tu què ets? Em pregunten sovint. Fins l’any passat la resposta era prou senzilla “sóc professor però treballe de mestre, bla bla bla” Aquest any aquesta resposta és prou més complicada, però si hagués de contestar amb una frase diria “Sóc un docent precari”.

Ja fa més de tres anys que vaig marxar de València, que vaig deixar la família, els amics, part de la meua vida i vaig venir a Catalunya a dedicar-me a la docència intinerant. Al principi vaig tenir sort, el primer nomenament que vaig tenir que en un principi era per deu dies va acabar sent de cinc mesos, a una aldea perduda del Berguedà on feia, com ja sabeu els que em conegueu i/o heu seguit aquest bloc, de “querido maestro”, tenia junts a 4t, 5è i 6è de Primària, en total deu alumnes, que m’ensenyaren a començar a ser docent i dels quals sempre em recordaré, així com de les companyes que des del primer dia tant i tant em varen ajudar.

Al curs següent, també vaig tenir molta sort, el 20 de setembre em varen enviar a un col•legi a Vilafranca del Penedès, també per uns poquets dies i vaig acabar quedant-me tot el curs. Una experiència molt diferent a l’anterior, però que em va dotar de recursos i em va ensenyar a tenir paciència. I com al centre anterior, vaig tenir la sort de tenir companys que em varen ensenyar moltíssim, que em varen donar ànims quan vaig necessitar-lo. A més vaig descobrir moltes coses meues que no sabia, vaig perdre la por a disfressar-me, a fer el ridícul (bo aquesta mai l’havia tingut molt desenvolupada), a tirar endavant un projecte que va acabar segon de tota Catalunya (ejem!!), i també a fer-me més fort, a no abandonar davant les dificultats (va ser aquí on em varen denunciar als mossos per “agressió”), a creure en allò que faig.

El curs passat la cosa va començar a girar-se, vaig passar per moltes escoles fins que al desembre vaig arribar a una altra escola rural i em quedi fins final de curs, tornant a sentir les mateixes sensacions que el primer any que vaig ser docent, tornant a tenir una relació propera amb les famílies, i tornant a tenir la sort de compartir l’experiència amb companys i companyes de categoria.

Aquest curs, com molts altres companys i companyes, pensava que seria el pas a la Secundària, que després d’haver fet un servei per l’ensenyament i pel país, se’ns reconeixeria la nostra tasca, els nostres serveis, i per fi (parle com a professor de ciències socials) faríem d’allò per a el que ens hem preparat. Ara ho recorde, i pense com hem pogut ser tan il•lusos, aquelles esperances de final d’estiu mirant la pàgina de la GenCat, esperant una destinació... que no va arribar ni a finals d’agost, ni a principis de setembre, tampoc a finals d’eixe mes...; pensàvem “bé, segur que després del pont d’octubre ja ens donen alguna cosa” (clar sabíem que molts ies i escoles no tenien les plantilles completes, que faltaven molts professors i mestres)..., però tornarem a ser babaus. Octubre va terminar i molts de nosaltres, que havíem estat emprats pel Departament en un moment d’emergència estàvem sense treball, gastant les prestacions de l’atur, pagant pisos lluny de casa...; molts valencians tornaren a casa, gent que portava anys fora de casa, des del inici de la carrera va tornar a casa dels pares amb 28,29, 30, i més anys...

Començava a estar clar que alguna cosa estava passant, que no era altra que la retallada de les despeses educatives. 24.000 alumnes més, 10% menys de professorat. Tancament d’aules d’acollida, fi dels grups desdoblats, menys atenció per l’alumnat amb més dificultats, més càrrega de treball pels docents...; un ERE encobert, que junt a la introducció de les substitucions modalitat terç de jornada (i terç de sou, i que molta gent a acabant agafant per què clar s’han de pagar les factures, les hipoteques, mantenir als fills...) mostrava com aquest govern no defensa l’ensenyament públic de qualitat.

La situació pels afectats no era (ni és) gens agradable, el cap comença a pensar, massa temps per fer-ho. Massa preguntes que no vols contestar, massa “i si...”..., al menys jo vaig tenir la sort d’encadenar dos substitucions al mes de novembre, de tornar a sentir-me útil, encara que fos només per un temps.

Entre mitges vaig haver de prendre una dura decisió, marxar de Vilafranca. Menys els sis mesos que visquí al Berguedà, Vilafranca havia estat la meua residència a Catalunya, és de fet, tret de València, la ciutat on més temps he estat. No es que conegués a tot el món, però ja havia fet un cercle, amb el difícil que això és. Però com el servei territorial de Barna Comarques semblava molt, vaig canviar-me al Vallès Occidental, si vaig venir a Catalunya fou pel treball, i això és el que jo buscava, treball.
Al desembre tres dies a Tarrassa. Després “vacances” a la terreta.

Quina havia estat la meua actitud durant eixos tres anys? M’havia deixat portar, francament vivia instal•lat en la inèrcia absoluta, deixant-me portar i sense prendre el control de la meua vida. No sabia on estava el meu lloc, de fet no tenia lloc. A València, no tenia treball però és on feia els meus plans de futur; a Catalunya treballava però no feia plans de futur (de cap tipus, incloent els emocionals). Simplement intentava passar-m’ho bé i prou.

Marxar de Vilafranca però va fer-me reflexionar. No podia seguir així, la meua vida necessitava (necessita) estabilitat. Calia reprendre el control sobre la vida, fer plans, sentir-se part d’alguna cosa. A València vaig trobar allò que buscava, el que podia donar sentit al meu vagar errant pel món. Vaig trobar-la. Però clar vaig haver de marxar després de vacances, ara al Vallès, que em perdonaran els seus habitants però és prou lleig, molt industrial, no dubte que té indrets per descobrir i que viure tocant a Barna està molt bé, però enyoro els verds del Penedès....

Un nou poble, un nou començament. Prompte em donaren una substitució, dos mesos, donant només primers d’ESO, al poble de Dani Pedrosa. Un bon lloc, un alumnat agradable, uns companys simpàtics i un equip directiu dialogant i batallador. I el més important, una lluentor a la cara quan arribava el cap de setmana i em tornava cap a València. Un horitzó d’oposicions, una aposta de futur. Estabilitat. Seguretat.

Però... la vida és un camí on trobem més pedres que flors. El març la substitució va acabar i els dies de nomenaments van anant passant sense obtenir cap, finalment els darrers abans de la Pasqua em donaren una substitució però per després de les vacances, “menys dona una pedra” pensí. Em vaig centrar en les oposicions, malgrat que només siguin 40 les places al País Valencià; i en l’esport, que des de que vaig començar a fer de docent m’ha vingut molt bé per relaxar-me i fer fora la tensió intrínseca al nostre treball. Ja em va quedar clar que no cobraria les vacances aquest any així que també era hora d’actualitzar el currículum i preparar-lo per l’estiu.

Tanmateix estava content, fins i tot podem dir que era feliç. El treball per primera vegada en tres anys era una cosa secundària... però prompte no va ser l’únic que em va tornar a faltar. Pot ser la meva necessitat d’estabilitat, de donar sentir a una vida errant, va espantar allò que me la donava. Ella va marxar també.

Ara ja no vaig a la deriva, ara ja m’enfonse. Faig balanç d’aquests tres anys i uns quants mesos...i el saldo no és positiu. Cursos, temps, esforços per adaptar-me a ser mestre i quan he fet de “tonto útil” el departament, com a tants altres companys, ens ha llançat a una paperera com si fóssim cleenex usats. Això per un costat, per altre la facilitat del deixar-se portar, la facilitat de la inèrcia, la comoditat de la soledat i el por al fracàs, que una vegada trencat i vençut es transforma en ànsia per no tornar al mateix estat va trencar la meua estabilitat.

No se que faig aquí, no se per què la docència quan el meu cap, el Sr. Maragall només fa que maquinar per empitjorar més la situació del col•lectiu de substituts, quan a nivell social estem mal vistos, quan de vegades, a classe, em sent com si li parlés a les pedres; quan moltes vegades no em dona temps ni a conèixer el nom del meu alumnat ni dels meus companys, quan allò que hauria de ser un clam contra el conseller per part del professorat i la ciutadania no són més que crits desesperats d’uns quants i silencis de la majoria...

Pot ser és hora de plegar, de tornar a casa, de plantejar-se altres alternatives..., el curs vinent no té pinta de ser millor. Les opos no crec que les aprovi. Al Vallès no crec que m’acostumi. A ella em costarà oblidar-la. I si hagués estudiat una altra carrera? I si hagués dedicat més temps i esforç a Història per obtenir una beca (difícil no seria la paraula més exacta per la meua carrera)? I si no hagués marxat de València? I si hagués sigut més pacient? I si, i si, i si, i si.... tot son i si... i ja no trobe consol ni en els somriures dels alumnes, ni en la complicitat dels companys...

I si, més dur és treballar a la mina, o creuar l’estret, o anar-se’n a l’altra punta del món, o tenir problemes de salut. Però jo ara intente buscar el meu lloc, el meu destí i fer el meu camí i em trobe desorientat i perdut. Sembla que fou ahir, però ja queda lluny el 30 de gener del 2007...

365 dies més

Hola!

Hui fa un any que no publique res, en aquest petit racó de la xarxa. Per què aquest silenci? Perquè els darrers posts tenien tots una sensació de cansanci, de resignació, davant les polítiques del Departament d'Educació encapçalat pel conseller Maragall.
A canviat alguna cosa en aquests 365 dies? Si, tot va pitjor. Els interins i substituts aquests curs hem sóm titelles que es deixen oblidades a un armari i no només, de tant en tant, et recordes que les tens, les traus una estona i les tornes a deixar oblidades.

A nivell personal-laboral, els personals-personals queden al marge d'aquest bloc que no té cap intenció d'esdevenir en un "DEC" o un "Salvame" del seu autor, aquesta política de menyspreu ha comportat que de pasar a treballar tot el curs, aquest no arribe als tres mesos, rulant ja per uns quants centres, no havent cobrat les vacances de Nadal (i segurament les de Pasqua tampoc, ja que que la meua darrera substitució vaig terminar-la aquest dimecres), havent-me canviat de Servei Territorial, deixant Vilafranca del Penedès, que ja s'havia convertit en ma casa a Catalunya... però clar, jo vaig venir aquest país a treballar, i no tinc càrregues familiars, però que hi ha dels companys/es amb fills, amb famílies, que estan siguent tractats pel departament com draps d'emprar i llançar? Els què no es poden moure d'un dia a l'altre pel país; els què han de pagar hipotèques i mantenir llur famílies?

Aquest suposat govern d'esquerres està tractant als mestres i professors (especialment als segons) com si estigués governant la dreta més privatitzadora. Ens tenen precaritzats (aquest curs lo dels terços de jornada es per montar-li a Cacagall una vaga general indefinida), i les notícies de futur no son bones (des de que la cosa continuarà pel mateix camí el curs vinent, a què els centres podràn seleccionar els interins/substituts segons els seus criteris... trama Gürtel a l'ensenyament??).

Psiquicament estic cansat d'aquesta lluita, per què no hi veig que pugam guanyar la partida, dimecres 17 estem convocats a la vega pels sindicats pesebristes, aquells que no han fet res davant les mesures del departament (menysprenyar al nostre col·lectiu, començar el curs amb un 10% menys de professors i 24.000 alumnes més, substitució de professors per ordinadors en una mesura totalment populista per comprar els vots de la masa que s'enlluenta per algo que no coneix, reducció d'aules d'acollida, de grups de reforç), ara ens convoquen quan ja es tard i per un dia en el qual no farem res. Si les 5 vagues que portem en aquests dos curs s'haguesin fet consecutives haguerem guanyat, d'aquesta manera no.

La nostra situació es difícil i el nostre futur negre. Un grup de profes substituts estan impulsant ADOCDEP, una asssociació per la defensa de l'ensenyament públic. Hi estic amb ells, malgrat el desgast i la impotència, només ens queda la lluita, una lluita que faig meua, una lluita no per mi, sino per l'educació d'aquest país, per defensar un ensenyament públic de qualitat, què és el que defensem. Les bases d'un país son l'ensenyament, la sanitat i la justícia. No se quina de les tres coses ha estat més atacada i privatitzada per aquest govern de "progrés".

Els catalans, amb raó, assenyaleu les mancances i les bestieses del govern valencià, però jo us dic, si ferem un canvi entre Maragall i Font-de-Mora ningú notaria la diferència, pot ser aquestes siguen només de formes pero no de fons.
Si perdem aquesta partida, l'ensenyament públic d'aquest país es convertirà en una mensa de servei assistèncial per a les classes baixes, mentre que els que s'ho puguin pagar o es sacrifiquin pels seus fills els enviaran a la concertada-privada on no estaran envoltats ni de lumpens, ni immigrants, ni tanos...; això si, per a contrarestar els informes PISA baixarem encara més el nivell i així no hi haurà fracas escolar.

Jo vull tornar al meu país, vull tornar a casa, ja fa més de tres anys que vaig marxar, no veig clar si això serà a un futur pròxim, llunyà o inexistent. Però mentres estigui aquí lluitaré per allò que crec, per un estat que defense i potencie els serveis públics de qualitat. Per què és la meva obligació com a docent, però sobretot com a ciutadà.
Catalans, catalanes visc a Catalunya, Visca Catalunya; crideu contra aquest conseller i les seues polítiques. Pot ser encara estem a temps, pot ser siga masa tard, però hem de continuar fins al final. El futur dels vostres fills, de la nostra societat està en joc.

Com podeu vore res ha canviat en aquest any, tot ha anat a pitjor en aquest sentit. Això si com a docent em sent molt més preparat. Als dos llocs on he restat més temps no només m'ho he pasat bé sinó que el dia del meu acomiadament l'alumnat i el professorat només han tingut paraules bones i això sempre es porta al cor.

Salut companys i companyes!
Recordeu les paraules del Che "prefiero morir de pie que vivir de rodillas", així ha d'estar nostre col·lectiu en peus defensant la justícia i la igualtat!

i uns quants dies després....

Hola!

Ara ja són uns quants més de 730 dies! La veritat és que crec que aquests mesos fins a les opos actualitzaré poquet aquest petit espai de la xarxa global! Entre el curs per fer la programació, altre curs virtual que estic fent a la Universitat de Barcelona, la feina diària, més els afegits com ara que estem d'avaluacions, l'estudi del temari, cony i viure una miqueta també que és necessari, no trobe temps ni ganes per escriure!
I mira que tinc coses per contar i escriure! Des de les jornades d'Història Oral de Tarragona del mes passat fins a la moguda actual contra les ocurrències del senyor Maragall (per cert, el dijous que ve tots i totes a la vaga!!), passant per les vivències quotidianes a l'escola (ara estem de setmana cultural!). Però quan arriba la nit no sóc Baraja (aquest acudit pot ser no ho entengan els que no siguen valencians...), sóc una mena de zombie que només vol estirar-se al sofa una estoneta i anar a dormir ben promte (alguns dies no mire ni els emails, heregia!!).
Així que aquest post té dos objectius, el primer que no cundixca el pànic, continuem al peu del canó, i el segon contestar, encara que siga molt molt tard als qui comentareu l'anterior entrada.
Gracias un profe cualquiera, siempre es gratificante recibir ánimos de un compañero/a, así como leer tus escritos.
Britanny endavant! Al principi pot ser un xoc (bueno pots canviar pot ser per és) però has de traure forces i continuar, intentant ser positius. La veritat és que pots trobar-te de tot i quan comencem no estem preparats per a quasi res. No patisques, Kant ja va dir que la experiència és la base del coneixement, així que si tens ganes dia a dia t'aniras trobant com a docent. El dia que marxes a casa amb ganes de plorar o plegar (dia que tots hem tingut) no et deixes caure, torna a aixecar-te amb més ganes! Et dessitje molta sort i que ben aviat tingués una sustitució!
Ains company pobleinsumis!! Si depengués de mi demà prendriem el palau de la Generalitat (Valensiana), ficariem a la pressó a tots els corruptes, i dedicariem els recursos als pilars del benestar: sanitat, educació i justícia. Però això no depen de mi, i al final tots acabem on podem guanyar-nos la vida. Estar a 350 km de cada, dels meus, no m'entusiasma, però així és la vida.
Si la diàspora valenciana copa les llistes en gran part es culpa dels valencians i valencianes que ho permitim, tens tota la raó. Però un circuit de F1, un Museu impressionant per fora però buit per dins, o una ciutat del cinema infrautilitzada atrau més al valencià que les tres coses que mencionava abans. Només puc dir-te que t'entenc i que espere que prompte pugues treballar a prop de casa.
En fi, no estic molt llúcid, a veram si un altre dia estic més inspirat i puc donar la meua sobre coses més interesants.
Una abraçada a tots!!
I tú, que em contes?

730 dies!

Hola!!
Tal dia com hui fa dos anys vaig tenir el meu primer nomenament com a mestre. Recorde perfectament l'emoció del dia anterior quan vaig vore que havia d'assistir als nomenaments, el viatge en tren, l'arribada a Barna, ciutat que en aquell moment no coineixia molt bé (de fet ara tampoc!), l'acte de nomenaments, els nervis posteriors (no sabia ni on estava el poble on havia d'anar...), i encara sembla que fou la setmana passada...
Dos anys d'experiències, de records imborrables (bons i dolents), dos anys en els quals crec que he canviat prou, he aprés a vore les coses des d'altres perspectives i a entendre moltes coses, ara valore molt més l'educació que vaig rebre, tan per part dels meus pares, la família i també a l'escola i el institut. He aprés també a viure soles, a eixir-me per mi mateix, a no necessitar de ningú..., en definitiva crec que he madurat molt.
Maika, Carme, Maria Jose, Montse, Joan, Pere, Xavi, altra Montse, Núria, altra Núria (de fet moltes Núries i Montses!), Adrià, Carles, Raül, altra Carme.... molts companys els que he tingut en aquest dos anys, companys que m'han ajudat a ser cada dia millor mestre i a crèixer com a persona. Crec que en aquests dos anys he tingut molt bona sort en aquest sentit, i espere que continue.
Laia, Clara, Carles, Àfrica, Xavi, Martí, Sergi, Cristina, Andreu, Candela (la meua primera classe al complet!); Yeison, Steeven, Nicole, altra Laia (tb moltes Laies), Joel, Javi, Manel, Alba, Cristian, Christian (si diferenciats...), Imane, Jose, Pau, Dani, Jaume, Guifre, Jaroslav, Marc... alumnes que han gaudit, patit, aguantat, disfrutat..., la meua docència. Me'n recorde de casi tots, i als que no puc ficar nom si que puc ficar-lis cara. Sense ells no seria res, ells son cada dia la meua avaluació continua.
730 dies com a mestre de Primària, m'ho diuen fa 850 dies i no m'ho hagués cregut! Encara em quede uns quats dies com a mestre, com a mínim fins final d'aquest curs. El vinent espere i desitje encetar-lo com a profe. Mentres tant, "que nos quiten lo bailao"!
I tú, que em contes?

El retorn de Pavlov!

Hola!
Com va tot? Espere que bé! Jo cada dia estic més assentat a l'escola, poc a poc em faig amb els alumnes i puc dir que els companys que m'envolten són un gran grup humà, molt bona gent, la qual cosa facilita molt les coses.
Dels deu alumnes que tinc, cinc presenten algun tipus d'alteració de la "normalitat" (tdh, nouvinguts, mancança d'hàbits, lateralitat creuada...), així que malgral ser poquets en número és tot un repte tirar cap endavant la classe.
Ara estic treballant molt les normes i hàbits a classe i la comprensió lectora. La presència d'un nouvingut en una escola sense aula d'acollida és difícil..., basicament és el tutor qui es fa càrrec d'ell a quasi totes hores (de fet quan jo estic a l'aula no surt ni una sola vegada, és en altres matèries quan té els reforços), això fa que unit a que el grup és de tarannà mogudet, siga una mica difícil assolir uns mínims per poder desenvolupar les classes, però crec que anem pel bon camí. La comprensió lectora trigarà més...
Ha sigut arran de comentar amb una companya de pis el primer cas quan hem tingut una discussió en la qual he vist que allò que ens diferència als de Secundària dels de Primària és molt gran. He comentat que amb el nouvingut adopte un mètode conductivista (en plà exagerat, pq clar H. no és un gosset) i que per a mi allò principal per poder donar classe és el respecte i la discipilina (de fet per a mi son indisolubles) i que és necessari un esforç per part de l'alumnat ja que no s'ha d'oblidar que l'escola esta per a formar en coneixements i valors (digueu-li competències bàsiques si voleu)..., ostia una mica més i m'acusa de franquista... i ha tingut l'osadia de dir que l'error del departament ha sigut deixar que els de Secundària donem classe a Primària!!
Francament m'he hagut de contenir per no contestar-li! En el temps que porte donant classe he vist mestres que no saben fer una O amb un canuto i autèntics cracks de l'ensenyament, per això no li he replicat que la situació seria molt millor si adoptaren sistemes similars a altres paissos europeus en els quals la carrera de Magisteri no existeix i els mestres son llicenciats en les diferents especialitats del coneixement que després reben formació pedagògica específica!!
Això no, però igual si que hauria d'haber-li dit que aprendre a sumar i restar o a comprendre un text és molt més important que retallar i pintar papallones (que no estic diguent que no tinguen una funció pedagògica però que no hi ha color). I em sembla que aquesta actitud relativista davant el coneixement està prou estesa en una part del professorat de Primària.
I tot això per haver fet una broma amb Pavlov el seu gos i H.! En un món ideal tots seriem constructivistes, però la realitat ens determina!
En fi, visions molt enfrentades, jo reconec que em vaig educar d'una manera prou "tradicional", aní a una escola concertada, però entenc com a positiu haver après que hi ha unes normes i que el respecte i l'educació són aspectes bàsics, no només en una classe, sino en la vida quotidiana.
Per la resta esperant que surta on m'han assignat per fer el curset de preparació de les opos, aquest any s'ha de intentar de valent!
I tú, què em contes?

Tornant a la feina!

Hola!
Abans que res bon any a tots i totes! Ja fa una setmana que les vacances arribaren a la seua fi i la veritat és que tornar a la rutina ha sigut una mica difícil, tants dies a casa amb la família, els amics, els llocs de sempre..., costa tornar a la vida real! Encara que no em queixe, sembla que la mainada (volia fer servir aquesta expressió!) ha tornat molt més tranquila, malgrat que tots els dies hem de repetir els hàbits i les normes bàsiques de com estar a classe.
Cada dia em trobe més a gust a l'escola, crec que he tingut molta sort, els companys i les companyes són molt bona gent i m'ajuden en tot, i els alumnes.... en fi, no són dolents, crec que podré fer una bona tasca amb ells, o la menys ho intentaré.
De totes maneres seria un mentider si no diguera que la setmana passada confiava en que el front fred passara just per damunt nostre deixant una nevada d'escandol que m'allargarà les vacances... ja se que és molt lleig això però és la veritat!! A més que bonic estaria el Penedès cobert per la neu! Fou una llàstima que només tingueren gel i moltíssim fred! Dijous i divendres en arribar a escola estaven uns quants graus sota zero!
Des de dilluns ja vaig fer la inmersió total en la rutina: feina-gimnàs/preparació de les opos, si perquè ja hem de començar a tenir-les en l'horitzó! En un tres i no res ens plantem en el mes de juny i ens hem d'examinar! En un parell de setmanes escomençaré el curs del sindicat, barat no és (250 €, si no ets sindicalista com és el meu cas, tot pels treballadors i les treballadores!).
I com sempre notícies que ens afecten, com l'última proposta del conseller de les hores extres, sacrificant les hores de preparació i a canvi d'una almoina (si feu el càlcul cobrem uns 12 € l'hora) amb l'objectiu de reduir la presència de sustituts/es als centres públics. Quin crack de conseller que tenim, mola!
En fi, ja vorem com es desenvolupen les coses, a tots els que encara no us heu incorporat us desitje que pugueu fer-lo el més prompte possible, a la resta, ànim al reprendre nostra missió educativa!
I tú, que em contes?

PD: gran notícia, Acebes a tornat al Polònia!!
PD: en aquest post hem evitat de forma conscient referir-nos al "conflicte" palesti-israelià.... què pot dir-se davant de la barbàrie?
PD: és cert, tampoc he mencionat res d'Obama, el redemptor de la humanitat, cagarà or?

BON NADAL!

Hola!
Ja estic a casa per a passar els Nadals, només volia desitjar a tots i totes que passeu per aquest petit raconet del ciberespai unes bones festes i una feliç entrada d'any.
En tornar al treball neomaestrillo tornarà amb les seues peculiars visions del món educatiu, les seues vivències i per damunt de tot el seu desig d'aconseguir una plaça com a funcionari en el 2009.
Així doncs disfruteu d'aquests dies intentant no caure en l'emotivitat barata i el consumisme desaforat, només intenteu ser feliços!
BON NADAL!!

La Secundària haurà d'esperar...

Hola companys/es!
He trigat en actualitzar, ho se, però no estava amb molts ànims. Després d'estar 5 dies sense treballar, del 27 de novembre fins el 2 de desembre, amb el pal que fou no haver estat convocat pels nomenaments de Secundària del dia 1 de desembre, vaig poder agafar un CEIP als del dia 2, això si, una mica lluny, a 57 km, en un principi es suposava que estaria fins després de vacances, però la titular tenia moltes ganes de treballar i tornar i va demanar l'alta voluntària (funcionària amb dolors d'esquena i embarassada, jo pensava que em quedaria tot el curs però no, i en el fons estic content, això llança sorra damunt dels tòpics!).
Vaig demanar que tornés un dimecres per poder anar-hi als de Secundària, però tampoc vaig estar convocat per als de ahir, dia 10, (això si cobraré el pont!) i hui era poc optimista, ja coneixia el que va passar dimarts i pensava que marxaria ja cap a València i no cobraria el Nadal...
Però no ha sigut així! I dic que no tenia gaire esperances perqué es nota la quantitat de metres de Barna Ciutat que s'han canviat al SSTT de Barna Comarques, ara quan convoquen mestres de Primària diuen molts, i abans eren cap o un parell com a molt. Evidentment el que primer ha desaparegut han sigut els pobles de la rodalia de Barna: Hospitalet, Badalona, Santa Coloma..., però també sorpreses com Balsareny o Vic, llocs als que francament molta gràcia anar no em feia.
Així doncs quan arribat el torn als de segona opció ja no tenien res prop de Barna i només un parell s'han afagat cosetes, deixant-nos als de Secundària la quantitat de 8 places (per a les quals hi havia convocades unes 30 persones o més!). I el millor de tot, l'opció que jo volia des d'un primer moment encara estava disponible, no m'ho podia creure!
D'aquesta manera he pogut triar-la i fins final de curs seré tutor de 2n a una escola rural, torne als meus inicis. Ben cert que aquest any tenia la il·lusió de treballar en Secundària i portar les Ciències Socials a les ments adolescents, despertant les seues capacitats de raonament i crítica, però per aixó ja tindré temps el curs vinent.
Ara ja no he d'estar patint per quan acabe una sustitució, si cobraré els caps de setmana, les vacances, el juliol...., ara ja tinc una tranquilitat i un equilibri i podré planificar-me la preparació de les opos, de moment mantindran les 200 places previstes per a Geo-Hist i això sempre motiva. Aquest any ha de ser el meu any, jo crec que a la tercera convocatòria ja toca, no?
En fi, que malgrat una certa decepció, estic més que content, estabilitat i pel que sembla bon rotllo a l'escola. En tornar de vacances serà el moment de ficar-se a estudiar.
I tú, què em contes?

Neomaestrillo coneix la crisis.

Hola!
La veritat és que no esperava escriure mai un post com aquest, són temps difícils al exili. De sobte, d'un dia a altre, m'he quedat sense feina. Els dos cursos anteriors havia treballat des de la meua incorporació fins final de curs, aquest ja no serà així...
Dimecres passat vaig terminar la meua darrera sustitució, la qual m'ha deixat molts bons moments pel rècord, uns nens maquísims i uns companys simpàtics, tot això a 10 minutets de casa... encara que era un 2º moltes vegades dessitjava que s'allargara per molt temps...
Així doncs dijous aní als nomenaments, esperançat en agafar alguna coseta llarga per no patir ni pel pont ni per les vacances de Nadal, i esperava que amb el número fins al qual havien convocat, 23000 més o menys, hi hauria prou oferta..., doncs em vaig equivocar totalment, només hi havien 9 places! I totes, a excepció d'una però amb trampa, molt lluny del Penedès (dic amb trampa pq era per escomençar el dia 1 i acabar el 4... i així fer un mega-pont amb l'escusa d'un trasllat de casa). Quan ja arribava la meua hora d'agafar, prompte ja que mestres de Primària de Barna Comarques només hi havia 2 o 3, entraren per la porta amb tota la barra les que no havien rascat res de Barna Ciutat, i una vegada més ens deixaren als de Secundària sense res...
El SSTT està molt mal organitzat, fan anar a moltíssima gent per no res, ens menysprenen d'una manera tal que donen ganes de manar-los a prendre vent..., com es possible que quan ja havien cridat a una persona de Secundària a taula per agafar destí tinguen la barra de deixar passar primer a les de Barna Ciutat? Fou tan lamentable...
Al final no te fot només quedar-te sense feina, esperem només uns dies, sinó la sensació de que ets poc més que una merda, de que sobres. I clar aixó lluny dels teus pessa molt, al menys a mi, hui porte tot el dia mig zombie, sense capacitat de reacció, i la sensació encara ha augmentat més quan he vist que el dilluns no estaré als nomenaments de Secundària, que extranyament aquest any van molt molt espaiet....
Tan a prop de les vacances la possibilitat de no agafar res fins l'any vinent i passar uns Nadals de crisis, com moltes famílies espanyoles si, però inesperat fins fa no res per mi, no es gens desgabellada. Suposa per a mi tornar als primers anys en acabar la facultat, sense treball estable, sense ingresos..., és dur.
I per aquesta possibilitat no he baixat a casa amb els meus, ara no és temps d'anar gastant sino d'estalviar el màxim possible, i tirar endavant, allò que no ens mata ens fa més forts, així doncs és temps d'endurir-se.
I tú, què em contes?

Sustituts sense drets!

Hola!
Ja han passat uns dies des de la darrera actualització, he estat una miqueta deixat, estic sota els efectes d'una combinació de refredat i virus digestiu que quan acabe la feia només en tire al sofa. L'any passat per aquestes dates em va passar el mateix, he te tenir una siídrome vers el novembre o alguna cosa semblant!
Una vegada vaig finalitzar la meua feina com a mestre de música al cor d'Osona, vaig poder escollir la comarca del Garraf, més propera al Penedès, i he tingut la sort de passar uns dies amb una excepcional coia de mestres que de seguida em van fer sentir un més. Ha sigut una llástima que només haja estat una setmana, per a mi era un somni (a falta de la Secundària, és clar) un grup reduït, 16 alumnes, amb petits problemes d'hàbits i conducta, però bons de cor, una escola nova amb gent companys de la mateixa edat i amb presència del exili valencià, una direcció excepcional a la qual poder consultar tots els dubtes i tot això a 10 minutes d'on visc....
L'únic dolent l'excursió del divendres passat al Montseny (neomaestrillo no deixa d'aprofitar el seu exili per fer turisme cultural) que va fer que la malaltia latent explotara i m'ha fet passar uns dies en condicions molt millorables.
Aquesta és la creu dels sustituts, en condicions normals haguera anat al metge i haguera agafat una baixa, però com sabia que com a màxim estaria 7/8 dies qualsevol s'arrisca a que la titular torne abans de recuperarte...., et quedes sense cobrar!! I això no!!
Crec que és prou injust, i que d'alguna manera podria millorar-se, al menys jo així ho pense. Alguns/es funcionaris es trenquen una ungla i ja demanen la baixa, nosaltres anaem a treballar amb febre si cal.
Ah! Hui la vaga, a l'escola que estava fins ahir molts pocs la secundaven, a la que m'han assignat hui, també a prop de casa, la majoria l'ha fet. Es més, no he anat a treballar pq m'han dit que només feien els serveis mínims, jo espere que la jornada d'hui la cobre ja que indiferentment de si jo estic a favor o no de la vaga (que estic més a favor que en contra, la LEC no m'agrada gens), jo he complit amb la meua part anant a nomenaments (pot un sustitut fer vaga un dia de nomenaments?) i he cridat a l'escola, així que no m'han de traure res del sou.
A partir de demà seré tutor de 2n per uns dies, en un principi no estic molt apassionat, la veritat, ja que es suposava que havia d'acabar el dimarts la sustitució per haver anar ahir als de Secundària, i hui quan estava als nomenaments, al vore les destinacions, m'ha fet gràcia una d'un centre d'adults que s'ha agafat el que estava just per davant meu.... un que venia rebotat dels de Barna Ciutat, m'ha semblat molt injust. Volia experimentar una nova vessant del ensenyament, i encara que no és que el CFA en questió estiga al costat don visc, pense que valia la pena viure algunes hores del dia al tren per conèixer el món de l'ensenyament per adults. Però clar, ell es un mestre (encara que no tenia pinta...) i jo només un parxe del departament. No deixa de ser paradigmàtic que a totes les escoles que he estat el primer que m'han preguntat es si sóc de Secundària, com si això fos una taca, encara que després el tracte ha sigut més que correcte i no m'han tractat diferent, però la pregunteta cansa una mica, la veritat, i cada dia pense que tots els que portem ja dos o tres cursos, tenim els mateixos coneixements pesagògics que una persona que acaba d'eixir de Magisteri.
Mais c'est la vie del sustitut! Els paries del enseyament, sense drets a la baixa (sota el risc de no cobrar), sense dret a la vaga (sota el risc de que et facen fora de la borsa).
Per més inri els rumors sobre la congelació temporal de les oposicions prenen cada dia més força...
I tú, què em contes?

Neomaestrillo meets Vivaldi

Hola comp@nys!

Doncs demà tornem de nou a nomenaments! Aquesta sustitució ha sigut curteta i menys mal, no per l'escola o els alumnes, poques queixes al respecte la veritat, m'he sentit molt còmode, sino tan per la matèria que impartia, música (si, ja sabeu que moltes baixes de música les pasen com de primària per a que el SSTT envie a algú), com perquè estava molt lluny de casa, a 100 km, i tots els dies palliseta en cotxe.
Ha estat una experiència nova la de impartir música, ja que els meus coneixements al respecte són prou limitats, no sóc el típic valencià de banda musical, he d'agrair que la titular m'ho havia deixat tot preparat i que els alumnes han estat comprensius i m'han ajudat prou. A més era música a partir de tercer, la qual cosa, per a mi, em facilita les coses. Als més petits només els impartia castellà i dos hores a la setmana. I si tenim en compte que la setmana passada fou a la festa de la Castanyada...
Demà a vore que passa, crec que intentaré no agafar res a vore si dimecres puc anar a Secundària, dependrà d'on siguen les sustitucions, si hi ha algo propet doncs val, però una altra vegada a les entranyes d'Osona no m'abelleix molt!
De totes maneres el destí dirà, a més no em queixe que se que molts encara esteu esperant, ànim que sembla que la cosa ja comença a arrancar!
I tú, què em contes?

Fi de trajecte!

Hola!
Demà últim dia a l'escola, dimarts torne a nomenaments. És d'agrair el detall que ha tingut la titular demanant l'alta el dilluns i no el divendres, encara que si ho hagués fet demà estaria als de Secundària. De totes maneres crec que prefereix la pastarufa (cap de setmana + dilluns són uns 180 euros).
Estic content amb el que he fet, m'ha costat adaptar-me però em porte bones sensacions, el que no vol dir que no haja tingut carències i em falte millorar certes coses o que tot haja estat tranquil, en aquest món mai està tot tranquil!
Ara de nou a la incertesa i a tornar a començar, seguirem informant!
I tú, què em contes?

One world

Hola!

La setmana passada se'n va fer una mica pesada, l'arribada d'una nena nova procedent de Senegal em va fer perdre una mica el control del grup, com ja vaig dir és un grup reduït però amb dos alumnes amb dificultats de comportament, amb una necessitat constant de cridar l'atenció, i clar, l'arribada d'una nouvinguda que no sap català ni castellà i a la qual has de dedicar molta atenció els fa perdre quota, i es rebelen de les pitjors de les maneres possibles, i francament, t'acaben esgotant quan veus que no funciona res, ni les paraules, ni la indiferència, ni el reprobament... res!
Aquesta setmana no ha començat molt millor, la veritat, ja que la xiqueta no està molt acostumada a les nostres regles socials dins d'un aula i es difícil mantindre-la més de 15 minuts enfeinada, quan et despistes ja va per damunt de les taules sense sabates o es fica a pintar a la pissarra, o pujar-se a la meua cadira o anar-se a altres classes. Tot un repte, ja que unit a la insubordinació permanent de les altres dos joietes creen un clima propici per a fer palmes però no per fer classe.
L'arribada d'aquesta nena m'ha fet reflexionar una mica sobre els alumnes que he tingut, de la seua procedència. El primer any, quan estava a la Catalunya rural, tots eren de la terra, autòctons, el mès exòtic era de l'Hospitalet.
L'any passat la cosa ja va canviar i aquest, malgrat ser una escola petita, també té prous nouvinguts-inmigrants. Així que em recorde he tingut alumnes de: Argentina, Perú, Veneçuela, Brasil, Ecuador, Marroc, Senegal, Ucraïna, Romania i Filipines. I sense ser alumnes meus, però amb contacte per haver estat fent la sustitució d'un company o de colònies la llista s'amplia més: Regne Unit, Bèlgica, Rússia, Bangladesh, Israel, Xina...
La experiència és prou gratificant, entres en contacte amb altres cultures que enriqueixen nostra societat. A més, al menys per mi, no es poden crear patrons de conducta segons la procedència dels nens, no pot dir-se "els nens marroquins tal..." o "les nenes peruanes això altre....", no. Són casos particulars, que s'han d'estudiar de manera individual quan arriben a les nostres escoles, ja que les diferències (de tot tipus, de nivell, d'adaptació social, de costums...) son molt grans inclús dins d'aquests païssos, inclús d'una mateixa ciutat (l'any passat ens arribaren amb el curs iniciat dos xiquetes peruanes de Lima, i les diferències n'eren notables). Pot ser l'única generalització que jo podria fer es la dels ukraïnesos i russos, tots molts educats i aplicats. Però n'estic segur que també hi haurà de maleducats i desinteresats.
La integració dels nouvinguts, la construcció d'una societat intercultural, és un dels nostres gran reptes, la nostra principal tasca, pot ser. Hem de ser capaços de crear espaïs on tothom es senta integrat, per a, des de l'escola, intentar construir un món millor.
I tú, què em contes?

Dues setmanes i alguns dies més...

Hola!
Quan comença el treball disminueix el ritme d'actualitzacions! La veritat és que acabe prou cansat i després per traure'm l'estres i la tensió del damunt intente anar una mica al gimnas, passejar o conduir per les carreteres rurals del Penedès, així que quan arriba la nit (jo sóc Baraj....) només tinc ganes de llegir una estona o ficar-me davant la tele!
I això que el grup que tinc és petit i la seua actitut, malgrat algunes excepcions puntuals, és prou positiva envers el procés d'ensenyament-aprenentatge (no oblideu ficar aquestes paraules magnificants a les vostres programacions...). Malgrat tot acabe amb la necessitat de desconectar de tot i relaxar-me.
La baixa s'allargat uns quants dies més, com a mínim dues setmanes, ja que la titular va estar mal diagnosticada de les seues dolències, així que poc a poc m'estic fent amb els alumnes i la seua manera d'actuar a classe, possiblement quan ja ens compenetrem bé siga quan marxe. Que la baixa haja estat allargada em va provocar reaccions contraposades, per un costat em vaig alegrar, més dies de feina sense tenir que encetar de zero una altra vegada, per altra banda, al haver estat convocat per Secundària aquest dilluns i amb possibilitats d'agafar una substitució em vaig quedar una mica plof. Des d'ací he reivindicat el treball que els de Secundària fem a les escoles, però no per això deixe de ser conscient de que on m'agradaria estar i on tinc una formació més adient es a un IES.
Aprofite aquestes últimes paraules per deixar una vegada més de manifest com ens maltracta el departament, ara que ja s'han acabat els mestres a Barna Comarques i que sembla que l'afluència de mestres d'altes SSTT ha minvat, tornem a ser imprescindibles..., panda de hipòcrites!
Malgrat això pense que m'estic adaptant el millor que puc a les circustàncies, i tracte de traure profit de l'experiència, mai se sap amb qui pots aplicar allò que fas amb nens de sis anys..., qui em garanteix que els de 16 tenen la capacitat de raonament més desenvolupada?
Allò que més se'm fa més dur es la Plàstica, no la vaig disfrutar com alumne, (possiblement per que no vaig tindre una bona docència) no la disfrute gens com a mestre encara que ho faig el millor que puc, però les dues hores em semblen dos mesos.
Fora de la docència propiament dita vull deixar constància del mal funcionament del servei de formació del professorat. Com estic a una escola no vaig poder matricular-me ,per questions d'horaris, als cursos del XTEC per a professors de CCSS així que em vaig matricular a ú que era telemàtic. Val que ho vaig fer el dia 20 i el 21 expirava el termini per apuntar-se, però que no haja estat aceptat per questió de places (a un curs no presencial!!) em sembla patètic. Els professors volem formar-nos i l'administració ens fica trabes i després els responsables polítics encara tenen la barra d'acusar-nos de l'estat actual de l'ensenyament..., aquestes situacions m'encenen...
Altre dia escriure alguna coseta sobre la LEC, hui he estat a la assemblea oberta dels sindicats a la comarca, sembla que, malgrat que alguns punts han estat retocats, l'esperit de la llei i la seua finalitat, primar la concertada sobre la pública i tenir a la primera com a model educatiu, es manté. Només recomane que li feu una ullada a les webs dels sindicats, les més aclaridores em semblen les de la CGT i l'USTEC, els més combatius contra la llei, encara que a CCOO també hi trobareu coses. D'UGT o d'ASPEPC-SPS no he llegit tantes coses. En un principi crec que, encara que no em sembla la millor de les possibilitats, ja que ens distància més de la societat per la incompressió dels pares, la manipulació dels medis i la demagogia dels polítics, faré vaga el proper dia 13 de novembre.
I tú, què em contes?